• 28 d’abril, Dia Mundial de la Seguretat i Salut Laboral

Cada 28 d’abril no celebrem res. Recordem. Recordem totes les persones que han mort, han emmalaltit o han vist la seva vida marcada per una feina que no les ha protegit. I recordem també una cosa fonamental: cap dels drets en matèria de seguretat i salut laboral ha estat un regal. Tots s’han conquerit amb lluita sindical, amb organització i, massa sovint, amb vides pel camí.

Aquest dia no neix d’un despatx institucional. Neix del moviment sindical internacional, que ja fa dècades va decidir convertir el 28 d’abril en una jornada de memòria i reivindicació. No va ser fins anys més tard que organismes internacionals ho van assumir. Primer vam ser les treballadores i treballadors; després, les institucions.

La prevenció de riscos laborals apareix amb el sistema industrial

Per entendre on som avui, cal mirar enrere. La prevenció de riscos laborals, tal com la coneixem, no apareix fins que el sistema industrial posa milers de persones a treballar en condicions extremadament perilloses. Fàbriques, mines, tallers: jornades interminables, màquines sense protecció i zero responsabilitat empresarial. La salut no era una prioritat, era un cost.

Les primeres lleis que intenten posar límits a aquestes condicions són tímides i insuficients, però marquen un punt d’inflexió: la vida de la classe treballadora no pot continuar sent descartable. A l’Estat espanyol, la Llei d’accidents de treball de 1900 i la creació de la Inspecció de Treball el 1906 són passos importants, però durant dècades el model és clar: reparar el dany, no evitar-lo.

Des de La Intersindical ho diem clar: aquest no és el model que defensem. Nosaltres lluitem per evitar el dany, no només per reparar-lo. La prevenció ha d’estar al centre de l’organització del treball, no pot ser un pedaç ni una resposta tardana.

La prevenció s’ha d’integrar en les decisions d’empresa

El canvi de paradigma arriba amb la lluita sostinguda de la classe treballadora i es consolida amb la normativa moderna. Amb la Llei 31/1995 es fixa una idea que hauria de ser irrenunciable: la prevenció ha d’estar integrada en totes les decisions de l’empresa per evitar els riscos abans que es materialitzin. Però una cosa és el que diu la llei, i una altra molt diferent és el que passa als centres de treball.

A Catalunya, aquest camí també ha estat marcat per la pressió del moviment obrer. Amb el desplegament de competències pròpies i la creació d’estructures com l’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral (ICSSL), s’han fet passos endavant en formació, assessorament i polítiques públiques.

Però també cal dir-ho clar: en els darrers anys, aquest organisme ha perdut rellevància i recursos culpa de decisions polítiques. Una situació que des de La Intersindical hem denunciat reiteradament. Sense recursos, sense pes institucional i sense aposta política real, la prevenció queda debilitada. I això té conseqüències directes sobre la salut de les treballadores i treballadors.

El problema avui ja no és només l’accident visible. És també tot allò que no es veu: els càncers professionals que no es reconeixen, els trastorns musculoesquelètics que es cronifiquen, els riscos psicosocials que destrossen vides en silenci. La feina continua emmalaltint. I massa sovint, el sistema continua mirant cap a una altra banda.

La prevenció no és un tràmit

Ens parlen de cultura preventiva, però a moltes empreses la prevenció és només un tràmit. Un document per complir, una auditoria formal, una obligació burocràtica. Mentrestant, les càrregues de treball augmenten, els ritmes s’intensifiquen i la salut queda subordinada a la productivitat.

Des de La Intersindical ho diem alt i clar: la prevenció no pot ser un luxe ni una formalitat. Ha de ser una prioritat real. I això vol dir més control, més responsabilitats, més transparència i més poder per a les treballadores i treballadors per defensar la seva salut.

També vol dir entendre que la salut laboral és una qüestió de classe. No tothom s’exposa als mateixos riscos. No tothom té la mateixa capacitat de defensar-se. I no totes les feines tenen el mateix nivell de protecció. Per això, la lluita per la prevenció és inseparable de la lluita per unes condicions de treball dignes.

Aquest 28 d’abril no és un dia per fer discursos buits. És un dia per assenyalar responsabilitats i per reforçar la lluita col·lectiva.

Perquè cada accident laboral és un fracàs. I cada millora en seguretat i salut és, sempre, una victòria arrencada.

La salut no es negocia. La salut es defensa.