Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
El cas de la Noelia Castillo ens interpel·la sobre la dignitat humana. El debat no és el soroll de qui instrumentalitza el patiment, sinó disposar d’un sistema sanitari públic a l’alçada dels drets que volem garantir.
El cas de Noelia Castillo ha irromput a l’escena mediàtica les darreres setmanes. La seva decisió, profundament personal, ha estat travessada per tot un seguit de vicissituds vitals marcades pel patiment i un entorn familiar hostil. Però també ha fet aflorar el debat sobre com entenem la dignitat, els drets i el paper del sistema sanitari públic.
Instrumentalitzar el patiment
També ha posat en evidència fins a quin punt proliferen les lectures simplistes davant situacions complexes com aquesta. Especialment per part dels traficants de l’odi, que utilitzen l’assenyalament com a eina per distorsionar el patiment humà. Un mecanisme cada cop més habitual, encapçalat per l’extrema dreta -i també per una dreta que hi competeix- per trobar el col·lectiu més vulnerable sobre el qual descarregar la seva ira.
De fet, l’extrema dreta s’ha especialitzat a traficar amb odi. Les seves dianes han estat, un cop més, les persones migrants. Però no passa dia que no haguem de sentir la seva demagògia contra feministes, persones pobres, qui rep ajuts públics, persones trans, el sistema públic de pensions, els catalanoparlants, les entitats solidàries o la lluita contra el canvi climàtic. I ara també, les persones que volen morir amb dignitat. Mai miren amunt. Sempre avall, i com més a sota, millor.
Les persones al centre
És per això que situacions com aquesta exigeixen, en primer terme, respecte, rigor i una mirada que posi al centre les persones.
Des d’aquesta perspectiva, el dret a morir dignament no es pot abordar de manera aïllada. Forma part d’un conjunt més ampli de drets vinculats a la salut, a l’atenció i a les condicions en què el sistema públic acompanya les persones en totes les etapes de la vida.
Perquè el debat de fons no és només quins drets tenim, sinó si aquests drets es poden exercir realment en condicions d’igualtat. I això ens obliga a preguntar-nos quina és la qualitat del sistema sanitari públic, amb quins recursos compta i com els exerceix.
Si la xarxa pública del nostre país està afeblida, amb personal esgotat, amb privatitzacions encobertes a través d’externalitzacions o amb criteris economicistes per abordar les baixes -com està fent el govern del PSC-, els drets queden en paper mullat.
Perquè no podem parlar de morir amb dignitat si abans no garantim cures pal·liatives accessibles i de qualitat, professionals amb temps suficient per atendre i acompanyar, i un suport integral tant a les persones com a les seves famílies. No és només una qüestió de llibertat individual: és una obligació del sistema, que requereix finançament i recursos. La riquesa hi és i el que cal és distribuir-la.
Un sistema sanitari públic a l’alçada
Per això és especialment preocupant el nou filó que han trobat determinats mitjans i els traficants de l’odi: instrumentalitzar el patiment de la Noelia Castillo. Convertir situacions personals i doloroses en eines de confrontació no només desvirtua el debat, sinó que alimenta la desinformació i tensiona innecessàriament la societat.
El debat no pot estar segrestat per qui no té escrúpols. Ha de situar-se allà on toca: en les persones afectades i en els professionals que les atenen.
Perquè els i les professionals del sistema sanitari públic són a primera línia, sovint en condicions difícils, afrontant decisions d’una enorme complexitat. Ho fan amb compromís, responsabilitat i una càrrega emocional que massa sovint queda invisibilitzada. Per això és imprescindible garantir-los seguretat jurídica, suport institucional i condicions laborals dignes per assegurar una atenció de qualitat.
El cas de Noelia Castillo ens interpel·la com a societat i com a país. No només sobre com volem morir, sinó també sobre com volem viure els darrers dies de les nostres vides.
Parlar de drets amb rigor en una societat democràtica implica reforçar el sistema sanitari públic: universal, accessible i amb recursos suficients. Només així es pot garantir que les decisions personals es prenguin en un marc real de llibertat i no condicionades per les mancances del sistema.
Perquè la dignitat -també al final de la vida- no pot dependre de les circumstàncies. Ha de ser un dret efectiu, sostingut des de la responsabilitat col·lectiva.




