Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

En els darrers anys, el feminisme, la llengua catalana o les persones migrants s’han convertit en el focus de les ires dels qui volen desviar l’atenció de la concentració cada cop més gran de riquesa en menys mans i del consegüent augment de les desigualtats i la precarització de les condicions de vida.

Qüestionar els drets col·lectius

Dies abans del 8 de març, en un institut de l’àrea metropolitana de Barcelona, una vintena de noies van convocar una assemblea feminista. Fa pocs anys, una iniciativa així hauria estat una activitat prou normal. Aquesta vegada, però, al pati de l’institut una quinzena de nois del mateix centre van decidir confrontar el grup de noies amb un dels arguments que l’extrema dreta ha aconseguit introduir amb èxit en el debat públic: que el feminisme discrimina els homes. És una escena xocant, però que explica millor que moltes estadístiques que alguna cosa està canviant en la manera com es perceben certs drets que es consideraven assumits.

El que va passar en aquell institut no és un fet aïllat. Forma part d’un clima social que està canviant amb rapidesa. En els darrers anys, les polítiques per avançar en la igualtat entre dones i homes, les iniciatives per reforçar l’ús social del català i la garantia de drets per a les persones migrants han passat a ser objecte d’un qüestionament creixent en el debat públic. Discursos que fa no gaire temps ocupaven espais marginals han anat guanyant presència fins a instal·lar-se amb normalitat en la conversa política i mediàtica.

La batalla pel relat en un món cada cop més convuls

Són el resultat d’una batalla pel relat que ha anat guanyant terreny en un context marcat per la precarització de les condicions de vida, la pèrdua d’un horitzó compartit de sobirania i un escenari internacional cada vegada més convuls.

De fet, més enllà de les nostres fronteres creixen plantejaments polítics cada cop més autoritaris, es normalitzen els discursos d’extrema dreta i augmenta el militarisme a escala global. Les guerres a Ucraïna o a l’Iran, el genocidi a Palestina o al Sudan i el qüestionament del dret internacional —com hem vist en les declaracions de Von der Leyen després que aquest ja hagués estat vulnerat per part dels Estats Units i Israel— tenen conseqüències directes en les nostres vides: tensionen l’economia, accentuen les desigualtats, generen inseguretat social i normalitzen la impunitat com a pràctica política.

Concentració de riquesa i desigualtat

Això es reflecteix en la vida quotidiana de moltes persones. En els darrers anys, en un context en què el catalanisme popular es troba en crisi després del referèndum d’autodeterminació de 2017, el cost de la vida ha augmentat, l’accés a l’habitatge s’ha fet més difícil, molts serveis públics funcionen amb una pressió creixent i l’ús social del català retrocedeix.

Si hi posem números es pot veure amb més claredat:

• A Catalunya, el 10 % de la població concentra prop del 60 % de la riquesa.
• La productivitat mitjana per treballador és d’uns 77.000 euros anuals mentre que el cost laboral mitjà se situa al voltant dels 39.000 euros.
• Entre 2004 i 2024 el salari mitjà ha perdut aproximadament un 16 % de poder adquisitiu, mentre que els lloguers han crescut al voltant d’un 70 % i el preu de compra dels habitatges un 26 %.
• Entre 2003 i 2023 el català ha passat de ser la llengua habitual del 46 % de la població al 32,6 %.

Són dades que tenen una relació directa amb el marc polític i econòmic existent: un sistema fiscal estatal que pràcticament no grava el patrimoni acumulat a través de l’especulació —que a Catalunya pot superar els 800.000 milions d’euros—, un model de finançament autonòmic basat en la transferència d’aproximadament un 20 % de les rendes del treball cap a la metròpoli i una constitució espanyola que fa del castellà un deure i del català només un dret.

I quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra.

No és casualitat, doncs, que les escoles afrontin més necessitats amb recursos limitats, que els serveis socials gestionin situacions cada vegada més complexes, que el transport ferroviari que utilitza diàriament una gran part de la classe treballadora sigui lamentable o que la sanitat pública estigui saturada i molts professionals treballin al límit.

El malestar que es genera en aquest context és real i cada vegada més present en el dia a dia de la societat. Ho hem vist en les mobilitzacions dels treballadors i treballadores de la sanitat pública, dels serveis socials o de l’educació, amb un paper dels sindicats estatals que en alguns casos encara contribueix a empitjorar la situació.

Utilitzar el malestar contra els més vulnerables

Hi ha qui vol desviar l’atenció de les causes estructurals i fer que, en lloc de mirar cap amunt, ho fem cap avall: assenyalant com a ‘privilegis’ els drets que reclamen les dones, presentant com una ‘imposició’ la lluita per mantenir l’espai social de la llengua catalana o titllant d’aprofitades’ les persones migrades que són a l’últim graó de la societat.

Però la història del nostre país també mostra que quan les reivindicacions socials i nacionals han caminat juntes, la societat catalana ha estat capaç d’articular projectes col·lectius amb una gran força transformadora. La lluita contra les desigualtats i la defensa de la llengua catalana com a espai de trobada de tota la societat han estat, i continuen sent, dos dels principals mecanismes de cohesió social.

Recuperar una resposta col·lectiva

Potser per això escenes com la d’aquell institut no són només una anècdota, sinó el símptoma d’un moment en què el malestar social encara no ha trobat una expressió col·lectiva prou sòlida i transformadora. I mentre no apareix, com deia Gramsci, en aquest clarobscur sorgeixen els monstres que simplifiquen conflictes complexos i desplacen l’atenció de les seves causes estructurals. Recuperar la capacitat d’articular respostes col·lectives que des del sindicalisme nacional i de classe connectin la lluita contra les desigualtats amb la defensa de la cohesió social del país és probablement un dels grans reptes del moment actual.

Entendre les causes estructurals d’aquestes dinàmiques és imprescindible si volem abordar els problemes reals que afecten la majoria social del país.

Perquè, en el fons, la pregunta que travessa tot aquest debat continua sent la mateixa: qui decideix com es reparteix la riquesa i quin model de societat volem construir com a país i com a classe treballadora.