Article d’Anna Pagès, tècnica d’igualtat

La relació entre gènere i pobresa no és casual ni circumstancial. Arrelada en les estructures del sistema econòmic capitalista i en la divisió sexual del treball, la feminització de la pobresa és un fenomen que s’intensifica en períodes de crisi i que el mercat laboral reprodueix i amplifica.

Seguint el marc d’anàlisi d’Amaia Pérez Orozco, el treball assalariat és la principal via d’obtenció d’ingressos i, per tant, els biaixos de gènere en el mercat laboral representen “una primera i crucial discriminació de les dones en l’accés als recursos monetaris” (Pérez Orozco, 2003). Però la desigualtat va més enllà dels diners: les condicions laborals afecten la salut, l’autonomia, la seguretat, les relacions socials i el temps d’oci. En aquest article repassem els vuit factors que segons Pérez Orozco concentren les desigualtats de gènere en el món del treball: taxa d’activitat, taxa d’atur, treball a temps parcial, treball temporal, economia submergida, segregació horitzontal, segregació vertical i bretxa salarial.

Context del mercat laboral a Catalunya (4t trimestre 2025)

Per contextualitzar les desigualtats analitzades, les xifres globals del mercat laboral català mostren una fotografia de partida sobre la qual operen tots els factors estudiats:

Font: EPA (Idescat i INE). 4t trimestre 2025.

De les persones que formen part de la població potencialment activa però que no participen al mercat laboral, cal destacar un segment concret: les persones dedicades a tasques de la llar (cuidar fills, gent gran, familiars dependents) que representen al voltant del 20% d’aquesta franja. Aquest grup té un rostre majoritàriament femení i és el punt d’entrada de la feminització de la pobresa.

Bretxa de gènere en els principals indicadors laborals i socials

Les dades de l’EPA del quart trimestre de 2025 a Catalunya revelen una contradicció estructural que és, en si mateixa, la millor definició de la feminització de la pobresa: les dones estan significativament més formades que els homes, però aquesta formació no es tradueix en una posició equivalent al mercat laboral ni en una protecció efectiva davant el risc d’exclusió social.

Font: EPA (Idescat i INE) i Enquesta de condicions de vida (Idescat). 4t trimestre 2025.

Els vuit factors de la desigualtat de gènere al mercat laboral

1. Taxa d’activitat

La presència de les dones al mercat laboral ha crescut en les darreres dècades, però continua condicionada per una realitat que no ha canviat: en absència de serveis públics de cures suficients, algú ha de cuidar els infants, les persones grans, els familiars dependents. I aquest algú sempre acaba sent una dona.

La taxa d’activitat femenina del 74,7% enfront del 81,5% masculí —una bretxa de 6,8 punts— no reflecteix una menor ambició professional de les dones. Reflecteix quines persones se’n van del mercat laboral quan neix una criatura, quan un parent envelleix o quan la conciliació es torna inviable. La resposta és massivament de les dones.

L’abandonament del mercat laboral en edat reproductiva i de cures té costos enormes i poc visibles. Una dona que interromp la seva carrera no perd només aquells ingressos: perd antiguitat, promocions, cotitzacions i xarxes professionals. Cada any fora del mercat laboral és un any sense cotitzar. Les dones que surten per cures rarament hi tornen en les mateixes condicions. La trajectòria fragmentada es tradueix en salaris més baixos, prestacions inferiors i, al final, pensions de misèria.

2. Taxa d’atur

La taxa d’atur gairebé idèntica entre homes (8,2%) i dones (8,3%) pot semblar un senyal positiu, però cal llegir-la amb cautela: una part de la bretxa d’activitat correspon a dones que ja no es comptabilitzen com a aturades perquè han deixat de buscar feina activament. L’estadística les fa invisibles; la realitat econòmica, no.

Quan les dones estan a l’atur, la situació és especialment greu. L’atur de molt llarga durada ha crescut un 11% entre les dones el 2024, per sobre del 7,3% dels homes, i les dones representen gairebé el 61% de l’atur de molt llarga durada (Les dones al mercat laboral. Barcelona Activa, 2025).

3. Treball a temps parcial

Si hi ha un indicador que condensa el mecanisme concret d’empobriment femení, és la taxa de parcialitat: el 18,3% de les dones ocupades treballa a temps parcial, davant del 7,9% dels homes. Una bretxa de 10,4 punts percentuals que no es pot llegir com una preferència lliure, sinó com el resultat de l’assignació desigual de les tasques de cura. En xifres absolutes, dels 500.100 contractes parcials a Catalunya, les dones en concentren 336.400, enfront de 163.700 homes:

Font: EPA (Idescat i INE). 4t trimestre 2025.

Treballar menys hores no és neutre: el treball a temps parcial és una de les principals vies d’entrada a la pobresa laboral. Implica salaris més baixos, menys cotització a la Seguretat Social, prestacions d’atur inferiors i pensions de jubilació més reduïdes. L’efecte no és immediat sinó acumulatiu: la dona que durant anys ha treballat a temps parcial per atendre fills o familiars dependents arriba a la vellesa amb una pensió insuficient. La pobresa no és un moment; és un procés.

A Catalunya, la parcialitat femenina és en gran mesura involuntària. Les dades del propi INE confirmen que la majoria de dones en situació de parcialitat no l’han escollit: és la solució a la qual recorren davant la manca d’infraestructures de cura públiques i el manteniment del rol femení com a cuidadora principal de la família.

4. Treball temporal

La temporalitat afegeix una altra capa de precarietat. La taxa de temporalitat femenina (11,9%) és lleugerament superior a la masculina (10,9%), i afecta desproporcionadament els sectors feminitzats —comerç, hosteleria, serveis socials, neteja—. La temporalitat significa incertesa d’ingressos, impossibilitat de demanar un crèdit o signar un lloguer, i una prestació d’atur inferior quan s’acaba el contracte. Les dones que acumulen anys de contractes temporals arriben a la jubilació amb carreres de cotització plenes de forats.

La combinació de temporalitat i parcialitat és especialment perillosa en termes de protecció social futura. Les cotitzacions intermitents i baixes dificulten l’accés a prestacions contributives, tant d’atur com de jubilació, empenyent moltes dones cap a prestacions assistencials o cap a la dependència econòmica.

5. Economia submergida

Hi ha un segment del mercat laboral que ni tan sols apareix en les estadístiques oficials. Moltes dones treballen sense contracte, sense nòmina, sense cotització: cuidant persones grans o netejant cases particulars. L’economia submergida, a l’Europa Occidental, té un rostre majoritàriament femení i migrant.

La causa és directa: l’Estat no garanteix prou serveis públics i el buit l’omplen famílies que contracten de manera informal, sovint dones migrades amb menys accés a xarxes laborals formals i amb la situació administrativa com a pressió afegida per acceptar qualsevol condició. Sense cotitzar no hi ha prestació d’atur, no hi ha baixa mèdica, no hi ha permís de maternitat i no hi haurà pensió contributiva. L’economia submergida no és un parèntesi: és una trampa que garanteix la pobresa en la vellesa.

6. Segregació horitzontal

Les dones estan sobrerepresentades en comerç, administració i serveis d’atenció a les persones; els homes, en indústria, construcció i treballs qualificats. Aquesta distribució no és casual ni neutral: és el resultat de la divisió sexual del treball traslladada al mercat, i la patronal i els poders públics l’han deixat consolidar durant dècades sense qüestionar-la.

Les conseqüències econòmiques són deliberades. Els sectors feminitzats paguen menys no perquè requereixin menys qualificació, sinó perquè els sistemes de classificació professional dels convenis col·lectius han estat dissenyats ignorant —o acceptant— el biaix de gènere. La tensió emocional d’una treballadora de la dependència, la responsabilitat d’una auxiliar de geriatria sobre persones vulnerables, l’exigència d’una netejadora d’hospital: cap d’aquests factors de penositat ha rebut el reconeixement retributiu que sí han obtingut els seus equivalents masculins en sectors industrials. Això no és un oblit tècnic. És una decisió política i patronal que té un cost concret sobre els salaris de milers de dones.

7. Segregació vertical

Tenir estudis superiors no garanteix arribar amunt. Les dones representen el 54,9% de la població activa amb estudis superiors a Catalunya, però només ocupen el 33,4% dels càrrecs directius i gerents. La qualificació no és el problema: el problema és que els mecanismes de promoció estan dissenyats per a trajectòries laborals contínues i sense interrupcions, i el sistema de cures actual fa possible aquesta continuïtat gairebé exclusivament per als homes.

Les conseqüències econòmiques són directes. Els llocs directius concentren no només els salaris més alts, sinó la major part de la retribució variable —bonus, incentius, complements de responsabilitat i disponibilitat—. Quedar-se a la base no és una injustícia abstracta: és menys salari, menys complement i, al final de la vida laboral, una pensió significativament inferior.

Al sector públic, la situació mereix una lectura crítica. Les dones representen prop del 50% dels alts càrrecs de la Generalitat, però aquest avanç és en gran mesura estadístic: s’explica per una reducció de places ocupades per homes, no per un accés real més gran de les dones. Continuen sent majoria a la base —el 51,3% com a empleades sense subordinats— i sobrerrepresentades en la interinitat. La patronal privada i les administracions públiques comparteixen el mateix patró: toleren la presència femenina a la base i la limiten a dalt.

8. Bretxa salarial

I finalment, la bretxa salarial, on tots els factors anteriors convergeixen i es fan visibles en un número. A Catalunya, les dones cobren de mitjana un 16,75% menys que els homes a l’any (INE).

La bretxa salarial no és un reflex de la productivitat. És discriminació. Economistes especialitzades en gènere de l’OIT assenyalen que, corregits factors com la formació o l’experiència, la bretxa no desapareix: persisteix perquè el treball femení es valora menys. I menys salari vol dir menys cotització, i menys cotització vol dir una pensió molt més baixa. La bretxa salarial no és una injustícia del present: és la principal fàbrica de pobresa femenina en la vellesa.

La bretxa s’explica en gran part per les interrupcions laborals i per la sobrerrepresentació femenina en sectors i jornades associades a la cura. Quan es recalculen les dades tenint en compte les hores treballades i el tipus de contracte, la bretxa es redueix però no desapareix: hi ha també una discriminació salarial directa.

El treball invisible: les cures no remunerades

Les estadístiques de l’EPA mesuren la situació laboral formal, però no mesuren l’economia de la cura: les hores de treball domèstic i assistencial no remunerat que realitzen les dones. L’Enquesta de l’ús del temps a Catalunya 2024 constata que les dones dediquen una hora i quart més al dia que els homes a les tasques de la llar i de cura —equivalents a 22 hores setmanals, el doble que els homes—. Si aquest temps es valorés al preu del mercat, canviaria substancialment la fotografia de la distribució de la riquesa entre gèneres. En períodes de retallades en serveis públics, aquesta càrrega creix. I amb ella, la pobresa.

La pobresa té gènere. Aquests vuit factors no funcionen per separat: formen una trampa que es tanca sobre si mateixa. La manca de serveis públics de cures obliga les dones a reduir la jornada o a sortir del mercat laboral. La sortida fragmenta la carrera i redueix el salari. Un salari inferior significa menys cotització i menys capacitat de negociació. La precarietat fa acceptar temporalitat i economia submergida. La temporalitat consolida la segregació horitzontal. La segregació horitzontal reprodueix el sostre de vidre. I al final del cercle, la jubilació: una pensió que reflecteix totes les desigualtats acumulades al llarg d’una vida sencera. No es pot arreglar una sola peça d’aquest engranatge sense tocar les altres.

El 26,2% de les dones catalanes es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social, 2,1 punts per sobre del 24,1% masculí (Taxa AROPE, Enquesta de condicions de vida 2025). Aquesta xifra adquireix una dimensió especialment preocupant quan es creua amb l’edat: les dones grans, especialment les que han tingut trajectòries laborals fragmentades, concentren la pobresa severa.

La feminització de la pobresa, per tant, no és un fenomen abstracte: és la suma de moltes decisions i moltes mancances del sistema que comencen amb la primera excedència no remunerada i acaben en una vellesa amb recursos insuficients.

Entendre que tot està connectat és el primer pas. El segon és actuar des de tots els fronts alhora. Com a sindicalistes, tenim eines concretes per actuar:

• Negociar clàusules d’igualtat als convenis col·lectius que incloguin auditories salarials vinculants.

• Exigir transparència retributiva a les empreses i administracions on tenim presència.

• Formar els nostres delegats/des per detectar i denunciar la discriminació indirecta en els sistemes de classificació professional.

• Garantir que els Plans d’Igualtat siguin instruments reals de transformació, no paper mullat.

Però el sindicat no pot fer-ho tot sol. Molts d’aquests factors no es resolen a la taula de negociació: requereixen decisions polítiques.

• Cal un sistema nacional de cures públic i universal que alliberi les dones de la càrrega que avui les expulsa del mercat laboral o les hi condemna en condicions de precarietat.

• Cal regularitzar el treball domèstic i garantir drets laborals, posant fi a l’economia submergida que sosté el model mediterrani sobre les espatlles de les dones migrades.

• Cal donar el veritable valor econòmic i social a les tasques de cures i treball domèstic.