La crisi climàtica ja no és una amenaça llunyana ni una paraula grossa per omplir discursos institucionals. És una realitat que entra als centres de treball en forma d’onades de calor, tempestes més violentes, inundacions, incendis, talls de mobilitat, incidències elèctriques i situacions que poden posar en risc tant el servei públic com la salut de les persones treballadores.

Per això, La Intersindical ha plantejat una proposta de sentit comú: modificar els plans d’emergència dels departaments de la Generalitat perquè incorporin un apartat específic, o un annex propi, sobre com actuar en cas d’emergència climàtica. No perquè els departaments hagin de substituir Protecció Civil —que és qui dirigeix els plans quan hi ha una situació de risc o emergència greu—, sinó perquè cap estructura pública seriosa pot continuar funcionant com si aquesta realitat no existís.

Protecció Civil coordina, informa i dirigeix els plans corresponents; però cada organització també ha de tenir previst com respon internament, com protegeix la seva plantilla i com garanteix la continuïtat del servei sense improvisacions.

I aquí és on la proposta de La Intersindical toca os. Quan es parla d’emergència climàtica als centres de treball no n’hi ha prou amb dir “ja ho portarà Protecció Civil”. Això és rentar-se’n les mans. El que cal és deixar escrit, abans que passi res, qui decideix què, quins canals s’activen, quines persones són essencials, quines tasques es poden suspendre o reorganitzar, quines mesures de protecció s’apliquen a la plantilla i com s’informa de manera ràpida i fiable a tothom.

Això no és cap extravagància: la planificació de protecció civil i d’autoprotecció existeix justament per establir organització, recursos humans i materials i resposta davant situacions de risc greu o emergència.

Hi ha una evidència que no es pot ignorar: els fenòmens meteorològics adversos tenen impacte directe sobre la salut. Per tant, si el sistema públic sap que aquests episodis existeixen i poden afectar greument la salut, és de pura responsabilitat que els departaments també ho tinguin previst dins els seus plans d’emergència i autoprotecció per actuar quan això passa.

També des de la normativa laboral bàsica hi ha base per fer aquest pas. La Llei de prevenció de riscos laborals defineix el risc greu i imminent i obliga l’empresa a preveure mesures d’emergència; el reglament dels serveis de prevenció exigeix integrar totes les mesures preventives dins la planificació preventiva. I des de 2023 la normativa estatal reforça expressament també aquestes línies d’actuació. És a dir: no estem davant d’una ocurrència sindical, sinó davant d’una adaptació necessària del deure de protegir la salut de les treballadores i els treballadors.

La proposta de La Intersindical, per tant, va molt més enllà del paper. El que planteja és que cada departament deixi previst dins els plans d’emergència, com a mínim, un esquema de coordinació amb Protecció Civil i amb els serveis interns competents; una identificació clara del personal essencial i de les funcions crítiques; canals de comunicació fiables amb la plantilla; criteris per reorganitzar jornada, presència, teletreball o desplaçaments quan hi hagi avisos o restriccions; mesures específiques per a persones especialment sensibles; i procediments perquè ningú hagi d’escollir entre obeir o posar en risc la seva salut. Tot això encaixa amb el marc preventiu general i amb la necessitat de coordinar emergències que puguin afectar persones treballadores de diversos centres o activitats concurrents.

Parlem clar: una administració que no sap com avisarà la seva plantilla en una emergència climàtica, quins serveis ha de mantenir, quins pot aturar, qui pot desplaçar-se i qui no, o com protegirà una treballadora embarassada, una persona amb patologia prèvia o una plantilla exposada a riscos provocats per la climatologia extrema, és una administració que arriba tard. I quan s’arriba tard en emergències, qui ho paga és la gent treballadora.

Les dones, a més, sovint suporten una càrrega afegida de cures i conciliació quan es tanquen escoles, es restringeix la mobilitat o s’alteren els horaris, de manera que qualsevol planificació seriosa també ha d’incorporar aquesta mirada feminista i de vida real, no només l’organigrama.

La protecció ha de ser universal, però no pot ser cega a les desigualtats. Aquesta necessitat d’atendre la vulnerabilitat i de coordinar recursos és coherent amb els propis plans d’emergències.

Des d’una perspectiva ecologista, aquesta proposta també posa el dit a la nafra d’un model que massa sovint actua només quan el problema ja ha esclatat. La transició ecològica no és només posar plaques o canviar bombetes; també és reorganitzar l’administració perquè sigui resilient, segura i capaç de cuidar les persones que la fan funcionar.

Si la Generalitat vol donar exemple, ha de començar per casa seva. Ha mantenir els departaments preparats per a una realitat climàtica que ja és estructural. La mateixa política climàtica catalana parteix d’aquesta urgència d’adaptació i de canvi organitzatiu.

La Intersindical defensa, en definitiva, una idea senzilla però potent: davant l’emergència climàtica, menys improvisació i més drets; menys burocràcia buida i més planificació útil; menys discursos grandiloqüents i més mesures concretes per protegir la vida, la salut i la dignitat de les persones treballadores.

Sí, Protecció Civil ha de comandar l’emergència, perfecte. Però cada departament ha de saber com s’hi coordina, què activa i com cuida la seva gent. El contrari no és neutralitat. El contrari és desprotecció.