Aquest 8 de març abordem la sobrerepresentació de les dones en la precarietat i la feminització de la pobresa. Creuat el primer quart del segle XXI, les dades reflecteixen que a Catalunya prop d’un milió de dones estan en risc de pobresa o exclusió social. Alhora, l’impacte econòmic de les cures informals (gratuïtes) a persones grans a Catalunya s’estima en 10.105 milions d’euros anuals, l’equivalent al 4,1% del PIB català.
La precarietat té gènere, classe i origen
Les desigualtats de gènere, de classe o d’origen, principalment basteixen un pol de precarietat que ens aboca a la pobresa. Denunciem que aquestes desigualtats són fruit d’un sistema que perpetua la divisió sexual del treball, invisibilitza les cures i limita drets i oportunitats de les dones en totes les esferes de la vida.
Denunciem, així mateix, que les polítiques públiques feministes actuals, més enllà de l’efecte formal, no són efectives per erradicar la bretxa salarial, aturar les violències masclistes ni fer front a l’explotació que el capital exerceix sobre les dones de la classe treballadora.
Conciliació sense corresponsabilitat: més costos per a les dones
Les mesures de conciliació estan dissenyades perquè ens hi acollim majoritàriament les dones, amb els costos sociolaborals i salarials que això comporta. No hi ha mesures de corresponsabilitat efectives que abastin tota l’etapa laboral i que no vagin a càrrec de les treballadores. Tot plegat perpetua una bretxa que s’agreuja en el moment de la jubilació i afecta directament la pensió.
Sense serveis públics forts, la càrrega de les cures torna a casa
La mercantilització dels serveis públics bàsics vulnera el dret de les persones a ser cuidades, i les dones continuem assumint aquestes cures i pagant-ne els costos.
Violència masclista també és control econòmic
La violència masclista no comença ni acaba amb la violència física. El control econòmic dins les relacions és una forma de dominació silenciada que condemna moltes dones a la dependència i dificulta la sortida de situacions d’abús. Una dona sense ingressos propis, amb una carrera laboral fragmentada per les cures i sense accés a un habitatge, no és lliure.
Dones migrants: acumulació de vulnerabilitats i desprotecció
Les dones migrants pateixen una acumulació de vulnerabilitats que cal visibilitzar. Sovint treballen en l’economia submergida, sense contracte ni cotització, en sectors com les cures domiciliàries o el treball de la llar: feines que l’Estat ha trigat dècades a regular i que encara avui resten en una situació de desprotecció flagrant.
Cost de la vida i habitatge: la precarietat s’eixampla
A aquest escenari s’hi suma l’augment incessant del cost de la vida, uns salaris baixos que no s’equiparen a l’IPC i l’encariment exponencial de l’habitatge —sobretot dels lloguers—, que aboca cada vegada més famílies a la precarietat. Les dones en som el col·lectiu que més en pateix els efectes, especialment:
- les dones de llars monoparentals,
- les dones grans,
- i els infants.
La feminització de la pobresa no és inevitable: és política
La feminització de la pobresa no és un fenomen inevitable, sinó el resultat de decisions polítiques, estructures econòmiques i normes socials que poden —i han de— ser transformades.
Reclamem, entre altres, aquestes mesures per combatre-la
- Reducció de la jornada laboral sense reducció salarial, perquè el temps és un recurs distribuït de manera profundament desigual.
- Sistema Públic de Cures Comunitari, amb cures retribuïdes i drets garantits.
- Un SMI català per dignificar salaris i combatre la precarietat.
- Plans d’igualtat efectius, amb mecanismes reals de control i sancions a les empreses que incompleixin.
- Auditories salarials que no siguin paper mullat.
Davant de l’ofensiva antifeminista: organització als centres de treball
En un context en què l’extrema dreta i la dreta amplifiquen discursos antifeministes que neguen desigualtats i violències, i promouen rols tradicionals per mantenir l’statu quo, cal organitzar-nos també als centres de treball. Només atacant d’arrel les polítiques neoliberals i bastint un sindicalisme feminista, nacional i de classe podem construir una República Catalana feminista, de drets i social.
NI POBRES, NI SUBMISES. SINDICALISME FEMINISTA!





