Entrevista a Suzan Salam, presidenta de la Federació Nacional de Treballadors de Palestina i membre del Consell Presidencial de la Federació Sindical Mundial (FSM).
Sousan Abdel-Salam és una sindicalista, feminista i defensora dels drets humans palestina. És presidenta a Jerusalem de la Federació Nacional de Treballadors i Treballadores de Palestina (NUPW) i forma part del Consell Presidencial de la Federació Sindical Mundial (FSM) de la que actualment n’és la Coordinadora de la Dona.
A més, presideix l’Associació de Dones del Nord-oest de Jerusalem i és membre del Consell Nacional Palestí i del partit polític Fatah. Des del 2022 és tinent d’alcalde de Bir Nabala, un municipi de la conurbació de Jerusalem envoltat pel Mur de l’Apartheid.
Entrevista en àrab: https://laintersindical.cat/wp-content/uploads/2026/03/Entrevista_ARAB.pdf
‘El genocidi es converteix en un recordatori extrem de les atrocitats que es poden produir quan no hi ha mecanismes internacionals de prevenció i dissuasió.’
Context polític
Quina és la realitat política que afronta actualment el poble palestí? Com ha canviat després dels darrers mesos de conflicte i de l’anomenat alto el foc a Gaza?
Des de la nostra posició com a moviment sindical palestí, considerem que el que viu avui el nostre poble no es pot desvincular d’una crisi més profunda que afecta el sistema global en el seu conjunt. El que ha passat a Gaza durant els darrers mesos no és un conflicte militar convencional, sinó un genocidi comès davant els ulls del món, mitjançant estratègies militars, econòmiques i de fam, amb el suport polític directe o el silenci còmplice de potències internacionals clau, moltes d’elles situades al cor d’Europa.
L’anomenat “alto el foc” no representa la fi de la violència, sinó una reordenació de la mateixa. Les matances massives poden aturar-se temporalment, però el setge continua, es manté el bloqueig a la reconstrucció i el control sobre les condicions bàsiques de vida continua intacte. Això no és pau, sinó una gestió colonial de la crisi, que manté tot un poble en una situació de vulnerabilitat permanent, sense cap horitzó polític ni humanitari.
A Cisjordània observem l’altra cara de la mateixa moneda: una acceleració de l’expansió dels assentaments, repressió militar quotidiana, detencions massives i violència organitzada dels colons. Aquesta política global confirma que ens trobem davant d’un únic projecte colonial destinat a eliminar qualsevol possibilitat d’una societat palestina lliure, capaç d’organitzar-se políticament, socialment i econòmicament.
En l’àmbit intern, persisteix la divisió política entre Fatah a Cisjordània i Hamas a Gaza, fet que dificulta l’assoliment de la unitat nacional i una gestió unificada dels assumptes del país. Paral·lelament, la població palestina pateix una greu crisi econòmica i social, amb altes taxes d’atur, un deteriorament dels serveis bàsics i un augment sostingut dels preus dels aliments, especialment a Gaza com a conseqüència del bloqueig prolongat. L’absència d’una autoritat central forta fa que les decisions polítiques i administratives siguin febles i poc efectives, agreujant la sensació d’inestabilitat.
Pel que fa al context extern, l’ocupació israeliana de Cisjordània i Jerusalem continua, amb un increment constant de l’activitat colonitzadora, fortes restriccions a la mobilitat i detencions diàries que erosionen qualsevol noció de sobirania palestina. A tot això s’hi suma la manca de pressió internacional efectiva i l’absència de mecanismes reals per imposar una solució política global, cosa que fa encara més fràgil la situació palestina i evidencia la divisió existent entre els estats que donen suport als drets del poble palestí i aquells que avalen Israel.
Els darrers mesos de conflicte han tingut conseqüències directes i profundes: una pèrdua humana i material enorme a Gaza, un augment de la frustració política davant la manca de resultats tangibles i un impacte psicològic i social molt greu. L’alto el foc actual és fràgil i temporal, no aixeca el setge ni ofereix una sortida real al conflicte. La població palestina viu amb la por constant d’una nova escalada, mentre les crisis econòmica i social continuen empitjorant.
En definitiva, la realitat política palestina és avui extremadament fràgil i complexa. Depèn tant de les divisions internes com de la pressió constant de l’ocupació israeliana, amb un suport internacional limitat i poc efectiu. El conflicte recent no ha modificat aquesta realitat de fons, sinó que n’ha intensificat les tensions i el patiment, mentre l’actual període de calma es mostra clarament insostenible.
Memòria, futur i impacte global
Com creus que el genocidi a Gaza marcarà la memòria i el futur del poble palestí i de la humanitat en el seu conjunt?
Els genocidis i les matances massives deixen una empremta profunda i duradora a la memòria col·lectiva dels pobles. En el cas palestí, aquest patiment s’afegeix a altres experiències traumàtiques com la Nakba de 1948 o la Naksa de 1967, que han deixat ferides obertes a la consciència col·lectiva. Aquests esdeveniments passen a formar part de la identitat del poble palestí i modelen els seus relats sobre la justícia, la resistència i el dret a existir.
Aquest trauma no s’esgota en una sola generació. Infants i supervivents arrosseguen seqüeles psicològiques de llarga durada, com l’estrès posttraumàtic, la por persistent o la pèrdua de confiança en els altres. Diversos estudis psicològics mostren que el trauma col·lectiu es transmet de generació en generació, influint en els comportaments i les creences fins i tot d’aquells que no han viscut directament els fets. Amb el temps, aquests episodis esdevenen un element central del relat nacional de resistència i queden fixats en la literatura, l’art i la poesia, unint la memòria individual i la col·lectiva.
Pel que fa al futur del poble palestí, la continuïtat de les atrocitats pot provocar desplaçaments forçats, exili i dispersió, amb la conseqüent fragmentació social i la pèrdua d’infraestructures essencials, incloses les culturals i educatives. Els efectes de la guerra i de la violència massiva no són només immediats, sinó que dificulten la construcció d’institucions sòlides i estables i bloquegen oportunitats futures en àmbits com l’educació, la salut o el desenvolupament econòmic. A més, l’acumulació d’experiències amargues reforça el sentiment d’injustícia i pot generar generacions més radicalitzades o profundament marcades per la resistència, fent encara més complexa la possibilitat d’assolir solucions pacífiques en el futur.
L’impacte d’aquest genocidi també interpel·la la humanitat en el seu conjunt. Quan el món és testimoni d’un genocidi continuat sense que existeixi una rendició de comptes efectiva, es veu greument erosionada la confiança en els drets humans, el dret internacional i els valors ètics de la comunitat internacional. A això s’hi afegeix l’augment de crisis humanitàries i de desplaçaments massius, que afecten tant els països veïns com els d’acollida i tensionen encara més el sistema global.
A nivell simbòlic i psicològic, el genocidi es converteix en un recordatori extrem de les atrocitats que poden produir-se quan no existeixen mecanismes internacionals de prevenció i dissuasió. Genera sentiments d’impotència, ràbia i por en altres pobles del món, i posa sobre la taula una pregunta fonamental: fins a quin punt la humanitat és capaç de protegir les poblacions vulnerables i d’evitar la repetició de crims massius.
En síntesi, el genocidi a Gaza no només infligeix un dany físic i psicològic devastador al poble palestí, sinó que deixa una empremta profunda en la memòria nacional, en la identitat humana i en el futur de la societat palestina. Alhora, planteja un repte existencial per a la humanitat sencera sobre la seva capacitat real de defensar els vulnerables i prevenir més atrocitats.
Apartheid, ocupació i condicions laborals
Com es manifesta el sistema d’apartheid imposat sobre la població palestina en la vida quotidiana i, en particular, en les condicions de treball?
Per a les treballadores i els treballadors palestins, l’apartheid no és un concepte jurídic abstracte, sinó una realitat quotidiana que es viu a la feina, al trajecte per arribar-hi i en les mateixes condicions de vida. El mercat laboral està estructuralment segregat i basat en una discriminació sistemàtica. El treballador palestí es veu abocat a feines precàries, sense contracte, sense protecció social i amb salaris inferiors, mentre que el treballador israelià gaudeix de drets plens dins d’un sistema legal completament diferent.
El sistema de permisos i de controls converteix la feina en una eina de control polític. Les persones treballadores no tenen llibertat de moviment ni capacitat de planificar la seva vida: una jornada laboral pot quedar anul·lada per una decisió militar, el tancament d’un control o la retirada sobtada d’un permís. Aquesta situació contradiu frontalment els principis bàsics sobre els quals es va fundar el moviment sindical internacional, com ara el dret a un treball digne, l’estabilitat laboral i la dignitat humana.
Aquesta discriminació estructural es manifesta de diverses maneres. D’una banda, es restringeixen de manera sistemàtica les oportunitats laborals: els llocs de feina governamentals i administratius, així com les posicions clau, queden reservats majoritàriament a colons o ciutadans israelians, mentre que els palestins en són exclosos. A més, se’ls exigeix obtenir permisos de treball complexos i difícils d’aconseguir, especialment per poder treballar a Israel o als assentaments.
D’altra banda, existeix una clara discriminació salarial i en les condicions de treball. Els treballadors palestins cobren salaris inferiors pels mateixos llocs de feina i són relegats habitualment a tasques dures o perilloses, mentre que els llocs administratius o menys exigents es reserven a treballadors israelians. Alhora, es limita l’activitat econòmica palestina mitjançant traves a la creació de projectes, restriccions d’accés als mercats o al finançament, i l’aplicació de lleis i estàndards estrictes que no s’imposen a la població israeliana.
La segregació ‘espacial’ també és present dins dels mateixos centres laborals, amb àrees, serveis o instal·lacions diferenciades per a colons i palestins, fins i tot dins d’una mateixa fàbrica o empresa. A això s’hi suma una vigilància constant i una càrrega burocràtica excessiva, amb permisos, controls de seguretat freqüents i una manca gairebé total de protecció legal efectiva davant la discriminació o l’explotació laboral.
Tot plegat té conseqüències socials i psicològiques profundes: una sensació permanent d’inferioritat i desigualtat, una reducció de les oportunitats de desenvolupament professional i un desgast emocional continuat derivat de viure i treballar sota un règim de discriminació institucionalitzada.
Com afecten l’ocupació i el control territorial —els controls militars, els permisos, el mur i els assentaments— la configuració política i econòmica del país?
En essència, el sistema d’apartheid de l’ocupació israeliana opera a través d’una discriminació quotidiana i sistemàtica que limita les oportunitats, redueix drets i vulnera la dignitat de la població palestina, també en la seva vida econòmica més quotidiana. El control del territori fragmenta el país, impedeix la lliure circulació de persones i mercaderies i fa inviable qualsevol desenvolupament econòmic coherent, sostenible i sobirà.
Aquest control territorial condiciona la configuració política i econòmica de Palestina, ja que impedeix la planificació a llarg termini, debilita les institucions pròpies i manté la població en una situació de dependència constant. L’economia palestina queda subordinada a les decisions de l’ocupació, amb sectors productius paralitzats o destruïts i una capacitat molt limitada per generar ocupació estable o construir una base econòmica pròpia.
Quines són les condicions laborals actuals de la classe treballadora a Cisjordània?
Les condicions laborals a Cisjordània s’han deteriorat greument durant el darrer any. L’atur ha augmentat de manera molt significativa i ha passat aproximadament del 18% l’any 2023 a prop del 31% el 2024, cosa que suposa més de 313.000 persones sense feina. Aquesta situació ha tingut un impacte directe en la capacitat de les famílies per garantir unes condicions de vida mínimament estables.
Un dels factors clau d’aquest empitjorament és la forta reducció de les oportunitats de feina a Israel i als assentaments. Des de l’octubre del 2023, les restriccions imposades per les autoritats israelianes han provocat una caiguda dràstica del nombre de treballadors palestins de Cisjordània amb permís per treballar a Israel, que han passat de més de 107.000 a poc més de 21.000. El bloqueig o la congelació dels permisos de feina ha deixat milers de persones sense cap alternativa laboral.
Alhora, el mercat laboral local és feble i incapaç d’absorbir aquesta mà d’obra. Una part molt important de la població activa, prop del 61%, treballa a l’economia informal, sense drets laborals bàsics com la seguretat social, les vacances remunerades o l’estabilitat laboral. Els salaris també són baixos: el salari mitjà al sector privat, que concentra la majoria de treballadors, se situa al voltant dels 122 xéquels diaris (33 EUR), i una part significativa de les persones ocupades cobra per sota del salari mínim legal.
Aquesta precarietat té conseqüències socials i psicològiques molt greus. La manca d’ingressos estables incrementa l’estrès, l’ansietat i la inseguretat entre les famílies, i deteriora la cohesió social. En conjunt, la classe treballadora de Cisjordània afronta un escenari marcat per l’atur elevat, impediments per treballar a Israel, expansió de l’economia informal, baixos salaris o per sota del mínim i un fort impacte psicològic pels treballadors i les seves famílies.
Com afecten les restriccions de moviment, els permisos i els controls militars la capacitat de treballar i de mantenir una vida estable?
Les restriccions de moviment tenen un impacte directe i profund sobre la capacitat de les persones per treballar i organitzar la seva vida quotidiana. L’accés a la feina es veu constantment amenaçada per la necessitat de permisos, els retards als controls militars o les denegacions sobtades que impedeixen arribar-hi. Qualsevol retard o anul·lació d’un permís pot suposar la pèrdua immediata de la feina.
Aquestes restriccions també afecten greument l’activitat econòmica en general. Els controls i les limitacions de mobilitat dificulten el transport de mercaderies i serveis, cosa que perjudica especialment les petites i mitjanes empreses i redueix la creació d’ocupació local. A Gaza, segons informes de les Nacions Unides, l’atur entre la població jove supera el 50%, en gran part a causa de la impossibilitat d’accedir a mercats de treball fora de la Franja.
Les conseqüències s’estenen a la seguretat alimentària i econòmica. Les dificultats de transport i d’importació encareixen els productes bàsics, incrementant el cost de la vida, mentre que la inestabilitat laboral fa que moltes famílies depenguin cada vegada més de l’ajuda humanitària. Les restriccions també afecten l’accés a l’educació i als serveis bàsics: estudiants i personal docent necessiten sovint permisos per desplaçar-se, i els controls interns limiten l’accés a centres sanitaris i serveis socials.
Tot plegat genera un fort impacte psicològic i social. La sensació de setge, aïllament i manca de futur incrementa els nivells de frustració i estrès, i dificulta el manteniment de relacions familiars i socials normals. En definitiva, les restriccions de moviment no només condicionen l’accés al treball, sinó que erosionen tots els aspectes d’una vida digna i estable.
Quina és la situació actual de la classe treballadora a Gaza després de mesos de devastació i en el context d’un “alto el foc” que no ha comportat canvis reals?
La classe treballadora de Gaza viu una crisi profunda i generalitzada. La destrucció causada pels bombardejos ha afectat greument la majoria dels sectors productius, provocant una pèrdua massiva de llocs de feina. L’atur supera el 50%, especialment entre joves i dones, i per a moltes famílies és pràcticament impossible garantir uns ingressos mínims estables.
Els ingressos disponibles han caigut dràsticament i ja no cobreixen les necessitats bàsiques. L’augment del preu dels aliments, del combustible i de l’electricitat fa que la vida quotidiana sigui extremadament difícil, fins i tot per a aquelles persones que mantenen alguna forma d’ocupació precària. A més, molts treballadors del sector públic o privat han vist com els seus salaris es reduïen o es retardaven a causa del col·lapse econòmic.
La destrucció d’infraestructures productives ha limitat encara més la capacitat de recuperació. Fàbriques i tallers han estat destruïts o han hagut de tancar per la manca de matèries primeres, electricitat o combustible. Els serveis essencials —electricitat, aigua, sanitat— funcionen només de manera parcial, fet que impedeix qualsevol normalitat en la vida quotidiana.
Davant d’aquesta situació, una part molt important de la població depèn de l’ajuda humanitària per accedir a aliments i medicaments. Aquesta dependència incrementa la vulnerabilitat de la classe treballadora i redueix les possibilitats d’estabilitat econòmica a mitjà termini. A tot això s’hi afegeix un impacte psicològic profund: la por a una nova escalada de violència, la pèrdua de familiars i la destrucció de les llars afecten greument la salut mental i la capacitat de sostenir una activitat laboral.
En resum, la classe treballadora de Gaza afronta una situació límit, marcada per l’atur massiu, la precarietat extrema, la dependència de l’ajuda i un fort impacte social i psicològic. L’alto el foc actual no ha modificat aquesta realitat de fons, i la situació econòmica i social continua sent extremadament fràgil.
Hi ha encara sectors productius que funcionin? Quines són les principals dificultats per accedir a mitjans de vida?
Després d’una guerra devastadora, l’economia de Gaza es troba pràcticament al límit del col·apse. Alguns sectors productius continuen funcionant de manera molt limitada, però ho fan en condicions extremadament precàries. L’agricultura ha patit greus danys a les terres, als equips i a les llavors, i moltes zones han quedat contaminades per runa i metralla, fet que ha reduït dràsticament la producció. El sector pesquer també es veu fortament afectat: moltes embarcacions i xarxes han estat destruïdes i sortir a pescar és molt perillós degut a les mines i unes restriccions severes.
Les petites i mitjanes indústries han patit destruccions importants o han hagut d’aturar la producció per la manca d’electricitat, combustible i materials. El comerç també està greument afectat: mercats destruïts, béns malmesos i importacions molt limitades a causa del bloqueig, cosa que provoca una escassetat severa de productes bàsics.
Les dificultats per garantir mitjans de vida són múltiples. La destrucció generalitzada d’infraestructures —habitatges, fàbriques, xarxes elèctriques i d’aigua, carreteres— dificulta qualsevol activitat econòmica. La manca de llocs de feina degut a la destrucció de fàbriques i camps de conreu, només ha fet que engrossir l’atur dramàticament. La crisi humanitària, l’escassetat d’aliments, d’aigua potable i de medicaments ha convertit la població de Gaza en totalment dependent de l’ajuda humanitària. La pèrdua de membres de la família i de la llar ha generat un fort impacte psicològic i estrès. No hi ha serveis bàsics, molt poca electricitat, l’aigua està contaminada i ha pràcticament desaparegut l’assistència sanitària. Tot això fa que la vida quotidiana es converteixi en una lluita per la supervivència més que no pas en una activitat econòmica productiva.
Situació sindical i acció col·lectiva
Quin és avui el paper principal de la vostra organització sindical en un context d’ocupació, fragmentació territorial i crisi humanitària?
L’any 2018, arran de diverses pressions polítiques, el gran sindicat vinculat a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) va ser forçat a acceptar una unificació amb una altra organització sindical i a impulsar una acció conjunta. En aquell moment jo formava part de la direcció executiva d’aquest sindicat i era responsable de la secció de Jerusalem, així com membre de Fatah. Tant el meu sindicat com jo mateixa vam rebutjar aquesta proposta d’unitat i vam decidir separar-nos-en.
A partir d’aquesta decisió vam crear un sindicat independent a Jerusalem i vam obrir una oficina a les zones segures dels voltants de la ciutat per poder atendre tots els treballadors i treballadores. Cooperem amb sindicats de Ramallah i Jenin, i oferim serveis a aquelles persones que rebutgen qualsevol forma de normalització. Estem presents en diversos sectors, com l’agricultura, l’educació, la salut, els serveis públics, el transport i la construcció.
Rebutgem qualsevol relació amb la Histadrut (el principal sindicat israelià), ja que, tot i presentar-se com una organització sindical, a la pràctica dona suport a l’ocupació i als assentaments i col·labora amb l’exèrcit israelià proveint-los els àpats. La nostra tasca també inclou ajudar els residents de Jerusalem que no són reconeguts oficialment per accedir a oportunitats laborals dins d’Israel, especialment a través del sindicat de docents, ja que els ocupants es neguen a contractar persones amb titulacions obtingudes en universitats o escoles palestines, les quals no reconeixen.
A més, oferim assegurança mèdica a l’afiliació i fem el seguiment dels casos laborals mitjançant advocats, tant davant dels empresaris com davant dels tribunals. La nostra oficina ha estat atacada en dues ocasions, ja que el govern d’ocupació no vol cap institució que porti el nom de Palestina i forcen els treballadors a vincular-se a la Histadrut, perquè, segons la seva visió, Jerusalem és l’única capital d’Israel.
Quines són les prioritats més immediates? Com abordeu la defensa dels drets laborals en un entorn marcat per la repressió i la inestabilitat?
Concentrem l’acció en diverses prioritats fonamentals. En primer lloc, la protecció de les persones treballadores davant les vulneracions de drets i els acomiadaments arbitraris. L’ocupació intenta, de vegades de manera directa, desestabilitzar econòmicament i socialment la classe treballadora palestina, de manera que la defensa del dret al treball esdevé alhora una qüestió laboral, política i jurídica.
Una altra prioritat central és la documentació sistemàtica de les vulneracions. Registrem casos d’explotació, acomiadaments i violacions dels drets laborals per tal de presentar-los com a proves de les pràctiques sistemàtiques de l’ocupació contra el poble palestí, tant a nivell local com en instàncies internacionals.
Al mateix temps, es dona un suport especial als col·lectius més vulnerables, com ara les persones joves, les dones i els treballadors de les zones més afectades, on l’ocupació els deixa pràcticament sense cap protecció legal ni social. En aquest context, garantir una mínima cobertura i defensa sindical és una tasca especialment complexa però imprescindible.
També treballem per enfortir l’organització sindical malgrat les restriccions existents. Mantenir l’activitat sindical i la coordinació entre treballadors palestins, tot i els obstacles geogràfics i polítics, representa un repte estratègic clau per preservar la capacitat de la societat palestina d’organitzar-se i resistir.
Finalment, una altra línia prioritària és la construcció d’una solidaritat internacional real i efectiva. La cooperació amb sindicats d’arreu del món no pot limitar-se a gestos simbòlics, sinó que ha de traduir-se en polítiques concretes que donin suport a la classe treballadora palestina i exerceixin pressió política i econòmica sobre l’ocupació.
Com afecten les condicions polítiques i militars a la capacitat d’organització sindical i a la protecció de l’afiliació?
La realitat palestina, marcada per l’ocupació, les guerres i els atacs militars recurrents —alguns dels quals poden qualificar-se com a campanyes de genocidi i desplaçament—, té un impacte profund sobre la capacitat dels sindicats per organitzar-se i protegir els treballadors i les treballadores.
L’ocupació imposa restriccions severes a la llibertat d’associació i a l’activitat sindical, mitjançant la prohibició o el control de reunions i la persecució de dirigents sindicals. Diverses lleis i ordres militars impedeixen l’exercici efectiu del dret de vaga o de protesta pacífica. A això s’hi afegeix la divisió política interna entre les diferents faccions palestines, que debilita l’acció sindical unificada i redueix l’eficàcia de les reivindicacions col·lectives.
L’absència d’un estat palestí independent i d’un govern fort deixa els sindicats en una posició fràgil, sovint dependents del suport internacional en lloc de comptar amb una protecció institucional pròpia. En context de guerra, els atacs militars destrueixen fàbriques, empreses i entorns laborals, redueixen dràsticament les oportunitats de feina i dificulten qualsevol acció col·lectiva, ja que la prioritat passa a ser la supervivència.
Els dirigents sindicals sovint són objecte d’amenaces, detencions o persecucions, fet que genera por i desmobilització. Els desplaçaments forçats trenquen xarxes laborals i sindicals, i la pressió psicològica derivada de viure sota bombardejos constants limita enormement la participació en activitats sindicals. En aquest context, els sindicats palestins es veuen obligats sovint a assumir un paper més social i humanitari, oferint ajuda directa, suport legal i assistència a les persones treballadores, més enllà de les reivindicacions laborals habituals.
Dones treballadores i discriminacions específiques
En aquest context, quines dificultats específiques afronten les dones treballadores palestines i com s’hi dona resposta des d’una perspectiva sindical?
Les dones treballadores palestines pateixen una doble discriminació: pel fet de ser dones i pel fet de ser palestines sota ocupació. Majoritàriament es concentren en sectors no organitzats, amb salaris més baixos que els dels homes, i són especialment vulnerables a les conseqüències de la crisi econòmica, el bloqueig i la inestabilitat política. Les dures condicions materials i socials fan que siguin sovint les primeres a perdre la feina i les darreres a accedir a oportunitats laborals estables.
Les restriccions de moviment imposades per l’ocupació afecten de manera directa l’accés de les dones als llocs de feina. Els controls militars, els talls de carreteres o les llargues distàncies i temps de desplaçament obliguen moltes dones a abandonar la feina o dificulten greument la seva continuïtat laboral. Al mateix temps, la manca d’inversió i de creació d’ocupació fa que les oportunitats disponibles siguin escasses, precàries i mal remunerades, especialment a Gaza.
La discriminació de gènere també és present dins dels mateixos espais laborals. Les dones tenen menys oportunitats de promoció, sovint no cobren salaris iguals per feines equivalents i, en alguns casos, pateixen assetjament o maltractaments a la feina. A això s’hi afegeix la càrrega del treball domèstic i de cura, que recau majoritàriament sobre elles i incrementa l’estrès físic i psicològic, especialment en un context de crisi permanent.
La manca de protecció legal i social agreuja encara més aquesta situació. Les lleis laborals són febles o s’apliquen de manera insuficient, i moltes dones no tenen accés a permisos de maternitat, baixes per malaltia o seguretat social. La seva presència als espais de decisió sindical també és limitada, fet que dificulta que les seves reivindicacions siguin plenament incorporades a l’agenda sindical.
Davant d’aquesta realitat, treballem per integrar les demandes de les dones als programes sindicals i per reforçar el lideratge femení dins de l’organització. S’ofereix assessorament legal i suport en casos d’acomiadament arbitrari o explotació, i es pressiona empresaris i institucions perquè millorin les condicions laborals i garanteixin la igualtat de drets. També impulsem programes de formació i capacitació professional adaptats a les condicions del mercat laboral local, així com el suport a petits projectes liderats per dones per reduir la dependència d’un mercat laboral extremadament limitat.
Finalment, treballem l’acompanyament psicosocial, mitjançant espais de suport i xarxes de dones treballadores que permeten compartir experiències, reforçar la solidaritat i afrontar col·lectivament els efectes psicològics de l’ocupació, la violència i la guerra. A nivell internacional, busquem aliances amb organitzacions de drets humans per visibilitzar la situació de les dones palestines i exigir el compliment de les normes internacionals que protegeixen els drets de les dones treballadores.
Aliances internacionals i solidaritat sindical
Heu criticat la col·laboració d’alguns sindicats amb organitzacions israelianes. Què espereu del moviment sindical internacional en la situació actual?
Davant la situació actual, esperem que el moviment sindical internacional adopti una posició clara i ferma contra qualsevol forma de col·laboració amb sindicats vinculats a l’ocupació israeliana, ja que aquestes organitzacions contribueixen, de manera directa o indirecta, a sostenir polítiques de repressió i vulneració dels drets de la classe treballadora palestina.
És fonamental que el sindicalisme internacional sàpiga distingir entre una solidaritat real, basada en la justícia i la igualtat, i aquelles aliances que poden ser utilitzades per legitimar l’ocupació o afeblir la capacitat de defensa dels drets laborals. En aquest sentit, és necessari condemnar qualsevol cooperació que vulneri el dret internacional i els drets fonamentals dels treballadors, així com reforçar el suport polític, moral i material als sindicats palestins i a les persones treballadores afectades.
Això implica també boicotejar activitats conjuntes amb sindicats ocupants quan aquestes serveixen interessos polítics contraris als drets humans, i activar formes de solidaritat pràctica, com campanyes de denúncia, accions de sensibilització i pressió política sobre governs i empreses responsables. El moviment sindical global ha de ser una veu unida en defensa de la justícia social i els drets laborals, rebutjant qualsevol forma de normalització sindical amb un règim d’ocupació i apartheid.
Quines formes de solidaritat internacional considereu més útils i efectives en aquest moment?
En l’actual context, una de les eines més efectives és el boicot, la desinversió i les sancions (BDS) com a forma de pressió econòmica i política. Igualment important és la pressió sobre governs europeus i institucions internacionals perquè deixin de donar suport financer i polític a l’ocupació o a les institucions que hi col·laboren.
També és essencial el suport directe als treballadors i les treballadores palestines, mitjançant ajuts econòmics que els permetin resistir unes condicions laborals extremadament dures. Alhora, cal obrir els espais sindicals internacionals a la veu palestina, per ampliar la consciència sobre les vulneracions de drets i reforçar els vincles entre la lluita sindical global i la lluita del poble palestí.
Quin missatge voldríeu adreçar directament a la classe treballadora catalana i a l’afiliació de La Intersindical?
Com a sindicalista palestina crec que la unitat de la classe treballadora transcendeix fronteres i geografies, i que la lluita dels treballadors d’arreu forma part d’una lluita humana compartida per la llibertat i la dignitat.
El moviment obrer català té una història distingida en la defensa dels drets laborals, les llibertats públiques i els valors de la justícia social i la igualtat. Aquí, a Palestina, on el nostre poble pateix sota l’ocupació i la injustícia, traiem força i esperança de les experiències dels pobles que lluiten per la seva llibertat i de la solidaritat dels treballadors d’arreu del món.
El treballador palestí no només lluita per un salari just i unes condicions laborals dignes, sinó també pel dret a viure en llibertat, per un futur segur per als seus fills i filles, i per treballar a la seva terra sense restriccions, explotació ni setge. Per tant, la vostra solidaritat no és merament simbòlica; és un suport real als valors de justícia que ens uneixen.
Fem una crida a enfortir els ponts de cooperació i solidaritat entre els nostres sindicats i a alçar la veu en defensa dels drets humans i dels drets dels treballadors arreu. La causa obrera és, abans que res, una qüestió de dignitat humana, inseparable del dret a la llibertat i a la justícia.
Junts podem afirmar que la força dels treballadors rau en la seva unitat i que la solidaritat internacional no és només un eslògan, sinó una pràctica quotidiana i una responsabilitat moral. De part meva i dels meus companys sindicalistes a Palestina, us fem arribar el nostre més profund agraïment i respecte.
Visca la unitat dels treballadors! Visca la solidaritat internacional!
