Article de Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
El col·lapse ferroviari a Catalunya ha provocat la reacció indignada de les patronals, que alerten de l’impacte sobre la productivitat i fins i tot sobre el temps de lleure dels treballadors i les treballadores. El passat 13 de febrer, el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, afirmava en la presentació de la Comissió per a la Garantia d’una Mobilitat Quotidiana Fiable i Eficient a Catalunya que la situació del servei de Rodalies i Regionals era “intolerable i inacceptable”.
Aquesta sobtada preocupació pel benestar de treballadors i treballadores planteja una pregunta inevitable: per què el temps dels treballadors només importa quan afecta el rendiment econòmic? Mentre es denuncia el caos a Rodalies i Regionals, les patronals continuen oposant-se a mesures que millorarien realment les condicions de vida de la majoria de la població, com la reducció de la jornada laboral, l’augment dels salaris davant l’encariment del cost de la vida o la regulació del mercat immobiliari davant l’especulació.
Mesures sovint rebutjades des d’una posició de suposada superioritat tècnica i moral, pròpia d’unes organitzacions empresarials massa acostumades a guanyar i presentar qualsevol avenç social com una amenaça per a l’economia. Però la història mostra que moltes de les conquestes socials que avui es consideren irrenunciables van ser combatudes amb arguments similars. La jornada laboral de vuit hores, aconseguida el 1919 després de la Vaga de la Canadenca, va ser presentada aleshores com una catàstrofe econòmica imminent.
Patronals catalanes i Poder espanyol
L’oposició frontal de la patronal als drets socials forma part d’una trajectòria històrica més àmplia, marcada per la defensa persistent d’un model econòmic, social i polític fonamentat en la desigualtat i la dependència a Espanya. Les mateixes elits econòmiques catalanes que volen fixar els límits del debat públic han mantingut, al llarg del temps, una estreta relació amb els centres de poder polític i econòmic de Madrid.
El 1923 una part significativa de les elits econòmiques catalanes va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera després d’anys de conflictivitat social i repressió violenta contra el moviment obrer, en què foren assassinats dirigents com Francesc Layret o Salvador Seguí. El 1936, amplis sectors empresarials van veure amb simpatia el cop d’Estat franquista com una via per frenar les transformacions socials i polítiques del moment. El 1978 van blanquejar un canvi de règim sense dur a terme un procés integral de memòria, justícia, reparació i no repetició pels crims comesos. I el 2017 es va tornar a evidenciar aquesta estreta relació amb el trasllat de seus socials de grans empreses fora de Catalunya.
Acumulació de riquesa i desigualtat a Catalunya
En els darrers 150 anys, aquesta relació entre poder econòmic i poder polític ha condicionat tant les aspiracions socials com les nacionals del nostre país. I continua fent-ho avui, per exemple, a través de la pressió constant contra una fiscalitat més redistributiva. No passa cap dia sense declaracions contra impostos com el de patrimoni o el de successions. Tanmateix, la realitat mostra una concentració extraordinària de riquesa: a Catalunya, segons estimacions basades en dades de l’IDESCAT i del World Inequality Lab sobre riquesa patrimonial, el 10% més ric podria acumular prop de 800.000 milions d’euros en patrimoni, mentre que l’1% encara més ric en concentraria més de 350.000 milions.
Aquestes xifres contrasten amb els aproximadament 40.000 milions d’euros anuals que gestiona una Generalitat amputada fiscalment i políticament. La classe treballadora pateix les conseqüències directes sobre la qualitat dels serveis públics amb l’exemple més paradigmàtic del deteriorament acumulat de la xarxa de Rodalies i Regionals, resultat de dècades d’infrafinançament i manca d’inversió. Però sobretot per la manca de sobirania política de Catalunya que una part significativa de les patronals catalanes han avalat amb la seva complicitat.
Aquest model econòmic també es manifesta en altres àmbits essencials, com el mercat de l’habitatge. Les mateixes organitzacions empresarials que reclamen ara serveis públics eficients s’oposen sovint a mesures de regulació del mercat immobiliari, defensant un model que permet l’extracció creixent de rendes del treball per accedir a un bé bàsic com és l’habitatge. Una dinàmica que contribueix a incrementar la desigualtat i a deteriorar les condicions materials de vida de la majoria de la població.
Decidir la majoria
Com es financen, doncs, els serveis públics que sostenen la cohesió social i el funcionament de l’economia si no és mitjançant els impostos? Especialment els dels qui més tenen i acumulen milions gràcies a un sistema fiscal espanyol amb una capacitat redistributiva molt limitada i que ells han ajudat a mantenir de fa més de 100 anys?
El debat sobre el col·lapse ferroviari posa així al descobert quin model econòmic i social volem construir com a país i qui en defineix realment les prioritats: si les defineix la majoria o una minoria que ha utilitzat històricament totes les formes de poder —inclosa la violència— per impedir avenços en els drets col·lectius, la igualtat i la llibertat nacional que mereixem com a poble.
