Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Quan les patronals parlen d’’absentisme laboral’ no descriuen un problema real, sinó un relat que oculta les causes estructurals de les baixes laborals. A Catalunya, l’augment de les baixes està estretament vinculat a salaris insuficients, precarietat i dificultats creixents per viure amb dignitat.
En els darrers mesos, les patronals han tornat a situar l’anomenat ‘absentisme laboral’ com un dels principals problemes del mercat de treball. Però aquest relat simplifica una realitat molt més complexa i, sobretot, desplaça el focus de les causes reals de les baixes laborals.
N’hi diuen absentisme en bloc, com si fos una acció deliberada de tots els treballadors i les treballadores perquè simplement són uns aprofitats i només volen cobrar sense anar a treballar.
Ho diuen com a resposta als debats, cada cop més estesos, sobre la necessitat d’augments salarials i d’un SMI propi davant una escalada de preus de productes de consum bàsics i del desmesurat augment del cost d’habitatge que estan empobrint a marxes forçades la classe treballadora de Catalunya. Uns increments de preus, val a dir, que són conseqüència del model que ells defensen aferrissadament; poques regulacions i pocs drets per maximitzar beneficis privats i que només acaben generant precarietat. També ho diuen cada cop que es planteja el debat de la reducció de la jornada laboral, per tal de millorar les condicions de vida de la majoria, i en especial de la salut, també la mental.
Més baixes per trastorns mentals a Catalunya
La realitat és una altra. A Catalunya la productivitat ha augmentat, però les baixes vinculades a la salut psicològica han pujat també, en un context de deteriorament de les condicions laborals i un model socioeconòmic que no garanteix prou benestar als treballadors i les treballadores. Però les patronals insisteixen que les baixes laborals són la causa de la ‘poca productivitat’.
Però segons la mateixa Pimec, els darrers 10 anys, les baixes per ansietat, depressió o estrès han passat de 62.523 casos el 2015 a 182.753 el 2024. Tres vegades més.
Les condicions laborals que generen estrès, “burnout”, ansietat o depressió són riscos psicosocials. Estan vinculats a la pressió constant pels resultats, jornades intenses i mal repartides, poc control de la pròpia feina i especialment l’elevada temporalitat i precarietat.
En l’àmbit sanitari, per exemple i segons la UAB, el 40 % dels professionals sanitaris presenten símptomes d’ansietat i un terç tenen trastorns del son. I la revista científica Gaceta Sanitaria assenyala que el 18% pateixen “burnout”.
Aquest empitjorament de la salut no es produeix perquè sí, sinó en un context material molt concret: sous que perden poder adquisitiu i condicions de vida cada cop més precàries.
Els salaris i l’habitatge hi tenen molt a veure
A aquesta pèrdua de poder adquisitiu s’hi afegeix un altre factor clau del malestar a la feina: l’encariment sostingut de l’habitatge, tant de lloguer com de compra.
A partir de les dades de l’IDESCAT i l’INE, entre 2004 i 2024, el salari mitjà brut a Catalunya ha augmentat un 53,8 %, mentre que l’IPC ho ha fet un 89 %. Aquesta diferència de 35 punts explica una pèrdua salarial continuada de la classe treballadora de prop de 64.000 € bruts acumulats en aquest període.
Hi hem d’afegir l’augment d’un 70% dels habitatges de lloguer i d’un 26% dels de compra en el mateix període, segons les mateixes fonts i l’INCASOL. En un context, com assenyalava, de pèrdues salarials, tipus d’interès més elevats i majors dificultats per estalviar l’entrada inicial.
Salaris i habitatge influeixen de manera molt directa en el benestar de les persones i, per tant, en la salut mental.
No és cert que la productivitat sigui baixa
De nou segons la Pimec, la productivitat mitjana a Catalunya és de 77.407 € de valor afegit brut per treballador/a, una xifra pròpia d’una economia desenvolupada.
El creixement econòmic s’està basant en l’augment de treballadors precaris i no en un model productiu fonamentat en el bé col·lectiu. El problema no és la suposada manca d’esforç de la classe treballadora, sinó els salaris baixos i les jornades llargues en lloc de la qualitat a la feina.
No és casual que el salari més habitual a Catalunya sigui de 25.000 € bruts anuals, o que en sectors clau com el turisme amb prou feines arribi als 17.000 €, en un context en què l’SMI estatal no s’adequa al cost de la vida de Catalunya. Optimitzar la ‘productivitat’ passa, per tant, per millors salaris, millor organització de la feina i una reducció de la jornada laboral que permeti treballar millor, amb més eficiència i sense deteriorar la salut dels treballadors i les treballadores.
Només un 5% de les absències a la feina són injustificades
Segons el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, el 95 % de les baixes laborals són per malaltia comuna o altres causes sotmeses a control mèdic del sistema sanitari, les mútues o la Seguretat Social.
Només un 5 % són absències injustificades. Malgrat això la patronal converteix una dada residual en un problema estructural, alimentant la narrativa del frau i la manca d’esforç.
Desplaçar el debat de les causes reals dels riscos psicosocials —com l’empitjorament de les condicions laborals, els salaris insuficients o la manca d’habitatge assequible— està enfocat a criminalitzar la classe treballadora.
Com es poden reduir les baixes laborals?
El sindicalisme transformador i arrelat al país tenim la responsabilitat de lluitar per millorar la vida de la classe treballadora.
Ho hem de fer confrontant el relat criminalitzador de la patronal:
- Reivindicant la reducció de la jornada laboral com una de les mesures amb més impacte positiu per la conciliació i la millora de la salut física i mental.
- Amb més inspecció de treball i més capacitat sancionadora per tal de fer front a les males condicions laborals i visibilitzar els riscos psicosocials.
- Amb retribucions suficients perquè sense això no hi ha salut. Als centres de treball batallant per més salari i als carrers per un Salari Mínim adaptat a la realitat catalana.
- Al costat del moviment per l’habitatge, lluitant per tenir casa per tothom perquè això també és vida i és salut. Cal regulacions estrictes contra l’especulació que facin de l’habitatge un dret i no una mercaderia!
Reduir les baixes laborals no implica controlar més els treballadors i les treballadores, sinó per garantir condicions de vida dignes.
