Què està passant?

Des dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, el pes del sector turístic ha anat augmentant en l’economia catalana amb un seguit de conseqüències negatives pel benestar col·lectiu i la cohesió social. El 2024, el Producte Interior Brut (PIB) de Catalunya va assolir els 316.728 milions d’euros, amb un augment del 3,6 % respecte de l’any anterior. Una xifra que dividida per habitant correspondria a 39.000 euros anuals, però que contrasta amb el salari més habitual a Catalunya, que és de 25.826 euros anuals: 13.000 euros menys que el PIB per habitant.

El turisme contribueix de manera significativa a aquest PIB, amb uns 29.000 milions d’euros anuals en despesa turística el 2024 i amb una remuneració mitjana per treballador similar a l’SMI de 16.986 euros, lluny de la mediana salarial catalana de 25.826 euros anuals (un 34 % menys). Segons el Compte Satèl·lit del Turisme de Catalunya, la remuneració total dels assalariats del sector se situa al voltant dels 9.200 milions d’euros, mentre que l’excedent brut d’explotació supera els 30.800 milions d’euros: És a dir, de cada 3 euros només 1 es destina a salaris.

El model turístic s’entén millor quan s’analitza la seva connexió amb el mercat immobiliari i la crisi d’accés a l’habitatge. A Catalunya, segons l’Idescat, hi ha 418.612 habitatges buits, un de cada deu habitatges del país. Alhora, a l’àrea metropolitana de Barcelona, una minoria de propietaris —al voltant del 4 %— controla prop del 40 % dels habitatges de lloguer, segons dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge. En alguns barris, el 10 % del parc residencial és d’ús turístic.

Com dèiem abans, dels 29.000 milions d’euros que genera el turisme, la taxa turística només en va recaptar 92 milions el 2023; un 0,3%. Més enllà d’aquesta taxa, no hi ha una fiscalitat específica que tingui en compte ni el volum de beneficis generats ni l’impacte social i territorial que produeix sobre els serveis públics, l’habitatge o l’espai urbà, costos que acaben sent assumits pel conjunt de la ciutadania.

Pel que fa al sector immobiliari, la recaptació de 2.770 milions d’euros anuals sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats no prové majoritàriament de l’activitat especulativa ni dels grans tenidors, sinó de milers d’operacions ordinàries de compra, venda o hipoteques, protagonitzades per famílies treballadores i petits propietaris, que constitueixen prop del 80 % dels propietaris amb un sol habitatge. L’estructura fiscal no penalitza l’acumulació de riquesa, ni els comportaments especulatius sobre pisos buits o l’acumulació d’habitatge en poques mans, fet que afavoreix el sector immobiliari estigui molt vinculat a l’expansió turística.

Quines són les conseqüències?

Davant d’aquest escenari, La Intersindical constatem que:

1. La riquesa generada creix molt més ràpid del que ho fan els salaris i no es tradueix en una millora proporcional de les condicions de vida de la classe treballadora. És un problema estructural perquè, mentre el sector mou milers de milions d’euros, els salaris reals es mantenen molt per sota dels nivells necessaris per viure dignament.
2. L’actual model turístic genera condicions laborals marcades per la precarietat, la temporalitat i salaris molt baixos.
3. Les conseqüències socials d’aquest model són especialment rellevants. Els sous baixos impliquen cotitzacions reduïdes al sistema de protecció social, debilitant els mecanismes que garanteixen drets bàsics com la sanitat, l’atur o les pensions. A més, les jornades extenses, la inseguretat i la rotació contínua – tant a la feina com en el lloguer d’habitatge – dificulten l’arrelament i la participació social activa, i actuen com a fre per a la integració cultural i lingüística, particularment en un context on una part important de la força de treball és temporal o nouvinguda.
4. La combinació de sous baixos, precarietat laboral, especulació sobre l’habitatge i aportació fiscal insuficient fa que els costos socials i humans del model turístic i immobiliari siguin assumits col·lectivament, mentre que els beneficis es concentren en mans privades. Els serveis públics pateixen una pressió creixent degut a una població laboralment precaritzada i territorialment flotant, mentre que els ingressos públics no creixen en la mateixa proporció. De facto, el conjunt de la classe treballadora subvenciona amb els seus impostos i la seva força de treball un model que no li retorna en forma de condicions de vida dignes.
5. El sistema capitalista perpetua desigualtats estructurals que han esdevingut endèmiques, especialment les desigualtats per raó de gènere (bretxa salarial i feminització de la pobresa), per raó d’origen (condicions més precàries de la població migrada) i per raó d’edat (pitjors condicions laborals pels joves i processos d’expulsió prematura del mercat de treball de les persones més grans).

Què proposem?

Davant d’aquesta situació, La Intersindical, com a sindicat nacional i de classe:

1. Exigim salaris dignes que arribin a la mitjana catalana de 31.000€ anuals mitjançant convenis col·lectius i plans d’igualtat que siguin eficaços per combatre la precarietat laboral. A més, cal com a mínim  el compliment dels plans d’igualtat que ja han estat negociats amb el suport de la plantilla, amb l’extensió de la seva obligatorietat a totes les empreses de més de 6 treballadors i treballadores. Així mateix exigim el control efectiu de les jornades i increments salarials reals i significatius que permetin viure dignament del propi treball.
2. Reclamem una fiscalitat justa i progressiva, que faci contribuir amb més pes els sectors que acumulen beneficis elevats, i una regulació realment efectiva del mercat immobiliari que garanteixi l’habitatge com a dret i no com un actiu especulatiu.
3. Defensem polítiques públiques integrals que garanteixin condicions de vida dignes, l’arrelament de les persones treballadores i la cohesió social, així com mesures per a la normalització de la llengua catalana als centres de treball, com ara permisos retribuïts per assistir a cursos de català en horari laboral.

Cal, per tant, un canvi de model socioeconòmic que garanteixi drets laborals i socials, redistribueixi la riquesa generada, reforci els serveis públics i permeti l’arrelament i l’organització col·lectiva de la classe treballadora, amb la llengua catalana com a element de cohesió social.

L’organització col·lectiva dels treballadors i les treballadores, especialment als centres de treball, és una eina imprescindible per defensar drets, combatre la precarietat i avançar cap a un model econòmic més just.

*Totes les dades que apareixen en aquest document ha estat verificades a l’Idescat / INE, Compte Satèl·lit del Turisme, Estadístiques fiscals de la Generalitat i dades municipals i censals (Observatori Municpal de l’Habitatge de Barcelona).