Sergi Perelló, Secretari general de la Intersindical

La sobirania alimentària també és una qüestió de país. Confondre pagesia i agroindústria afavoreix un model que debilita el camp, els drets laborals i la capacitat de Catalunya de decidir com s’alimenta

La situació límit de la pagesia

La pagesia catalana fa temps que viu una situació límit. Els preus que reben per la seva feina són insuficients, sovint per sota de costos, i el canvi climàtic acaba incidint negativament en la seva activitat amb un augment exponencial de calorades, aiguats o altres afectacions climàtiques extremes. A més, els canvis en la biodiversitat, impacten en el descontrol de la fauna cinegètica. Les conseqüències són una amenaça pel relleu generacional d’una activitat essencial pel país perquè les noves generacions hi veuen poc futur si volen tenir una vida mínimament digna.

Sovint, però, apareix a l’escena una indústria agroexportadora que s’hi presenta com a víctima mentre concentra beneficis i poder. La confusió interessada entre pagesia i agroindústria serveix per justificar un model econòmic que aporta poc al país, erosiona drets i camina contra la sobirania alimentària.

La confusió entre pagesia i agroindústria

Avui, el sector primari representa menys de l’1 % del PIB català. Però aquesta xifra amaga realitats molt diferents. La pagesia familiar, extensiva i arrelada al territori —la que gestiona paisatge, fixa població i alimenta el mercat interior— té un pes econòmic ínfim i una capacitat d’influència limitada que només es té en compte si es mobilitza de manera massiva. En canvi, una part important d’aquest PIB prové de la ramaderia intensiva, especialment el porcí, integrada en una poderosa indústria càrnia orientada a l’exportació. No és el mateix defensar la pagesia que defensar aquest model, encara que sovint es presentin com una sola cosa. Perquè el valor econòmic no diu res de quantes persones en viuen ni en quines condicions.

Què és realment el model porcí

El que sosté principalment el porcí no és el camp, sinó una estructura industrial concentrada d’escorxadors, plantes de transformació, logística i exportació. És un model dependent de pinsos importats, energia fòssil i mercats globals volàtils. Un model allunyat del que pot anomenar-se sobirania alimentària i que s’aguanta sobre una precarització estructural del treball amb salaris baixos, subcontractació i ritmes de treball extrems. La rendibilitat del model depèn, en bona mesura, d’aquesta mà d’obra barata. Sense precarietat laboral, la viabilitat en seria prou qüestionable.

Drets, precarietat i divisió de la classe treballadora

Disposar de persones amb menys drets s’aconsegueix dividint la classe treballadora i deshumanitzant-ne una part per justificar la seva precarització. I aquesta part són els treballadors i les treballadores migrants. Abans s’assenyalava els treballadors que reivindicaven drets com a conflictius. Ara s’assenyala els qui han arribat de fora com a culpables de tots els mals; de treure la feina, de treballar per menys, de quedar-se els ajuts públics, de tenir altres creences i un llarg etcètera per tal de degradar-los com a éssers humans. El problema no són els treballadors i les treballadores, sinó un sistema econòmic que necessita persones amb menys drets per maximitzar beneficis.

La paradoxa és que alguns dels promotors d’aquest model agroindustrial al matí exploten treballadors migrants a l’escorxador i al vespre alimenten discursos excloents contra els mateixos treballadors migrants que exploten.

El marc global i el neoliberalisme

Aquest esquema s’inscriu plenament en la lògica neoliberal i no pas del benestar comú. Es manifesta amb tractats, com per exemple el del Mercosur, que no busquen garantir una alimentació digna ni un desenvolupament equilibrat, sinó obrir mercats a gran escala, afavorint les grans corporacions agroindustrials a nivell global. La pagesia catalana hi perd, però també hi perden les petites i mitjanes explotacions del Brasil, d’Indonesia o el Marroc, ofegades per un comerç internacional que premia volum, monocultiu i baixos costos laborals. Els tractats comercials internacionals fonamentats en el proveïment de matèries primeres barates són tractats que van en contra d’un desenvolupament sostenible, just i equilibrat perquè impedeixen la sobirania alimentària local.

Un marc comercial global que no deixa alternatives reals i que posa en competència pagesies de diferents continents en benefici de grans grups empresarials és un marc que genera desigualtat, pobresa, abandó del camp i migracions mentre agreuja el canvi climàtic. En aquest context, la sobirania alimentària de Catalunya ha de construir -se al costat d’altres pobles, defensant regles del joc justes, drets laborals forts i produccions adaptades al territori.

L’extrema dreta com a fals aliat

És indignant, a més, que l’extrema dreta intenti apropiar-se del malestar real de la pagesia per proposar exactament el contrari del que diu defensar: més desregulació, menys drets laborals, més dependència dels mercats globals i un model productiu ambientalment insostenible. L’extrema dreta no defensa la pagesia: defensa el capital agroindustrial i la seva llibertat per explotar el país i les persones.

Sí que hi ha alternatives

Davant d’això, és clar que hi ha alternatives. Defensar la pagesia vol dir garantir preus justos, fent viable viure de la terra i facilitant el relleu generacional amb un model extensiu i diversificat. Vol dir també reforçar els drets laborals, perseguir la subcontractació abusiva i garantir condicions dignes per a tots els treballadors, també els migrants. No són ciutadans de segona!

Vol dir repensar la política comercial, prioritzant circuits curts, mercats locals i criteris socials i ambientals en els acords, tant locals com internacionals. I vol dir, en clau nacional, assumir que la sobirania política també es fa amb sobirania alimentària. I això implica organització social i voluntat política. Perquè si ens mobilitzem potser guanyem o potser perdem. Però si no ens mobilitzem segur que perdem.

Potser el camp no necessita més exportacions, sinó més drets. Potser no necessita macrogranges, sinó pagesia amb futur. I potser el debat real no és com fer més rendible un model injust, sinó com construir-ne un que permeti viure —amb dignitat— a qui treballa la terra i a qui treballa els aliments. Aquest és el repte, i també l’oportunitat.