Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
L’estancament salarial no és un problema conjuntural, sinó el resultat d’un sistema econòmic cada cop més desigual. Quan els salaris no creixen i l’habitatge s’encareix, tenir feina ja no garanteix una vida digna. En aquest context, la lluita per un salari mínim propi esdevé una eina central de justícia social.
Treballar ja no garanteix viure millor
En els darrers anys, parlar de salaris s’ha convertit en parlar de límits. Límits per pagar un lloguer, per accedir a un habitatge estable, per projectar una vida mínimament previsible. Tot i que l’economia continua creixent i l’ocupació es manté en nivells elevats, una part creixent de la població constata que treballar ja no garanteix, per si sol, una millora real de les condicions de vida.
Aquesta percepció no és només subjectiva ni atribuïble a expectatives generacionals. Té arrels estructurals en el capitalisme contemporani. Durant dècades, el debat econòmic s’ha centrat en el creixement, la competitivitat o la productivitat, assumint implícitament que els guanys d’eficiència acabarien traduint-se, tard o d’hora, en millors salaris. Avui sabem que aquesta cadena de transmissió no és real.
Un problema global
El cas dels Estats Units és sovint citat com a exemple extrem d’aquesta ruptura: des de finals del segle XX, la productivitat ha continuat augmentant mentre que els salaris de la majoria de treballadors i treballadores s’han estancat. No és tracta, però, d’un fenomen exclusiu dels Estats Units. Amb intensitats diferents, el desacoblament entre productivitat i remuneració és també un fenomen europeu, i adopta formes específiques a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans.
A Europa, aquest procés ha estat parcialment esmorteït per la negociació col·lectiva i l’estat del benestar, però no s’ha revertit. La productivitat ha crescut més que els salaris reals, i la part de la renda que correspon al treball ha tendit a reduir-se.
A l’Estat espanyol, aquesta dinàmica s’ha vist agreujada per un model productiu de baixos salaris i per l’impacte profund de la crisi de 2008, els efectes de la qual encara no s’han superat del tot.
A Catalunya, tot i un comportament econòmic lleugerament més dinàmic, els salaris no han evolucionat de manera proporcional al valor generat.
Com es pot observar, tot i algunes diferències, ens trobem davant d’un procés global on el capitalisme neoliberal està mutant cap a una nova fase d’acumulació encara més gran de beneficis per part d’una minoria, a través de l’especulació i el rendisme. Aquest procés és també el punt de partida d’una de les seves conseqüències més visibles: la dificultat creixent d’accedir a un habitatge digne amb un salari ordinari.
Salaris i habitatge no són problemes separats
El desacoblament entre productivitat i salaris no es manifesta només en indicadors macroeconòmics; té efectes concrets i quotidians. Un dels més rellevants és la relació entre renda del treball i accés a l’habitatge. Quan els salaris reals creixen lentament -o no creixen-mentre altres preus clau de l’economia s’encareixen, la tensió és real i es tradueix en vulnerabilitat material.
A Catalunya, aquesta tensió s’ha intensificat perquè l’estancament salarial coincideix amb un augment continuat dels preus de l’habitatge, tant en compra com en lloguer. A diferència d’altres béns de consum, l’habitatge no és una despesa ajustable a la baixa: concentra una part creixent del pressupost de les llars, especialment entre joves i classes treballadores. En aquest context, tenir feina deixa de ser sinònim de seguretat material, i l’habitatge passa de ser un dret social a convertir-se en un factor d’exclusió.
Així, el problema ja no és només que els salaris siguin baixos, sinó que ho siguin en una economia on el cost de viure -i especialment el cost de viure en un lloc concret- augmenta més ràpidament que la capacitat de compra del treball. El resultat és una paradoxa cada cop més visible: societats amb alts nivells d’ocupació i activitat econòmica, però amb dificultats creixents per garantir condicions de vida estables a partir del salari.
Els salaris i l’habitatge no es poden analitzar de forma aïllada. La crisi de l’habitatge està vinculada al sistema econòmic, al model productiu i a les condicions laborals. Són dimensions que formen part d’un mateix procés: la desconnexió progressiva entre el valor que es genera col·lectivament i la capacitat del treball per assegurar benestar material.
En aquest marc, el debat sobre el salari mínim adquireix una rellevància central. Les recomanacions de la Carta Social Europea i de l’Organització Internacional del Treball (OIT) apunten clarament a la necessitat de salaris mínims adequats al context social i econòmic de cada territori. El salari mínim no és només una eina de protecció per a les rendes més baixes; és també un mecanisme clau per empènyer la resta de salaris cap amunt i reforçar el conjunt de l’estructura salarial.
La reivindicació d’un salari mínim propi s’inscriu en aquesta lògica. No es tracta d’una qüestió identitària, sinó d’una eina concreta per millorar les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora en funció de la realitat social i econòmica de cada país.
Tot i les recomanacions de la Carta Social Europea o la OIT, l’Estat espanyol es nega a transferir les competències en matèria laboral i els sindicats estatals ho avalen considerant que és ‘insolidari’ que catalans, bascos o gallecs tinguem un salari adequat al nostre context. Però el què és insolidari és impedir que puguem determinar el salari mínim. Perquè amb 1184 euros és impossible construir un projecte de vida digne a Catalunya. Per això fa temps que reivindiquem un salari propi i que, actualment, no hauria de ser inferior a 1425 euros bruts mensuals amb 14 pagues.
Transformar un escenari d’estancament salarial, desigualtat creixent i dificultats d’accés a l’habitatge és una tasca col·lectiva. Requereix organització, capacitat de confrontació i voluntat política. Reforçar el sindicalisme de classe, arrelat al país i orientat a la millora material de les condicions de vida, és una peça clau d’aquest procés. Perquè res no canvia per inèrcia, i perquè garantir salaris dignes i un habitatge accessible és una condició imprescindible per a una societat cohesionada i democràtica.
