Els processos històrics de transformació són complexos, requereixen de contextualització, planificació estratègica i tàctica. Generar confiança entre els actors d’una societat diversa i el conjunt de les persones que conformen el moviment és cabdal. Actuar a curt termini, a cop de titular de la darrera polèmica mediàtica, no és la millor manera de superar la desafecció, la frustració i combatre l’extrema dreta.

L’anàlisi crítica del nostre passat ens ha de servir per fer propostes que ens permetin reeixir en un nou escenari que ha mutat, tant a nivell global com a casa nostra. Una mirada que no ha de ser un obstacle davant la necessitat urgent de recosir aliances i reteixir confiances.

I això és empènyer de manera col·lectiva per dinamitzar, de nou, un moviment popular per la independència que ha demostrat a bastament que té potencialitats transformadores i de futur com ho van ser les consultes populars o el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

Tenir al cap el país també és ser conscients que les crisis climàtiques i econòmiques, les guerres, l’imperialisme, el neocolonialisme o l’ascens de les extremes dretes alimentades per la por i un individualisme que ens aïlla, ens roben la perspectiva i el futur que ens mereixem.

La lluita col·lectiva, amb aliances àmplies i resolutives, és la que ens permet fer front a la crisi climàtica que mata el nostre sector primari, la nostra terra i el conjunt del planeta. I amb ell, els milers de milions de vides que en depenem.

Només des de la lluita col·lectiva podrem fer front a la necessitat d’un habitatge digne i accessible per a tothom, a la recuperació d’un sistema sanitari públic que ha estat esquinçat i desmantellat durant dècades i que davant la irrupció de la pandèmia de la Covid, va fer recaure tota la responsabilitat i sacrifici damunt les espatlles de les persones que treballen al sector sanitari. Hem de recosir, també, aquest espai de cohesió social que és la sanitat pública. Això només ho podrem assolir amb inversió pública, noves contractacions amb feines estables i de qualitat i reforçament de totes i cadascuna de les branques d’aquest element central que és la sanitat pública.

També hem de dotar d’infraestructures modernes i operatives el conjunt del país, fer-ho amb visió ecològica i posant èmfasi en l’obra pública, deixant de banda la pràctica extractiva de la contractació privada: crear ocupació de qualitat per a desenvolupar bones infraestructures va de bracet de la contractació pública.

Igualment important és reindustrialitzar el país, des d’una perspectiva d’innovació i sostenibilitat, per guanyar sobirania econòmica com a país i generar llocs de treball amb bones condicions laborals.

Recuperar la gestió pública de les infraestructures bàsiques és vital per posar fi a l’espoliació econòmica que patim com a país i, també, com a persones treballadores. Amb un sistema fiscal progressiu on pagui més qui té més i on es persegueixi i se sancioni l’elusió i l’evasió fiscal.

I, evidentment, ens cal tenir la clau de la caixa.

De segur que des de Madrid o París no ens cediran la clau, però hem de desenvolupar la lluita de llarg recorregut que és la independència nacional mentre, ara, batallem a cada instant. Perquè el benestar de totes i tots nosaltres està en joc.

Com també ens cal la lluita comuna per desterrar el patriarcat i el masclisme, expressions d’un sistema que ha generat en el decurs dels segles unes societats basades en l’individualisme i la desigualat. Perquè no només arrabassen el què produïm, també ens volen arrabassar el dret a decidir què fem amb els nostres cossos, a la igualtat d’oportunitats i a la diversitat.

Ens cal empènyer col·lectivament, avui més que mai, per a salvaguardar la nostra llengua, dotar-la de pes social com a columna vertebral del país, com a element de cohesió social i punt de trobada de tothom. No podem permetre que per inacció o apatia s’esvaeixi la biodiversitat cultural humana a la que pertanyem tots i totes nosaltres.

Hem de teixir, també, una xarxa de contenció davant l’avanç de la xenofòbia, l’autoritarisme i el feixisme. I ho hem de fer de manera compromesa, des de la diversitat però des de la fermesa, des la quotidianitat personal però també des de l’acció col·lectiva. Perquè la intolerància gentrifica i asseca les nostres ments de la mateixa manera que ho fa l’avarícia amb les nostres ciutats.

Per les persones que requereixen de cures que mai no arriben, per les persones migrades o refugiades que pateixen cada dia l’escrutini i l’assetjament institucional, per les persones joves sotmeses a la precarietat laboral i per les persones que fem cua cada dia al supermercat maldant per arribar a final de mes.

Tots i totes nosaltres, les majories treballadores, diem prou!

Arribar a final de mes amb quatre rals no és acceptable, com tampoc ho és que ens retallin més drets laborals o socials o que un togat de la metròpoli sentenciï quina llengua s’imparteix a les nostres escoles o ens enviï a presó o exili per defensar la democràcia.

La independència nacional del nostre país és un objectiu irrenunciable. Des de La Intersindical creiem fermament que pot esdevenir l’eina necessària per a construir una societat millor i més justa per a la immensa majoria de la població, la classe treballadora.

Sabem que serà un camí llarg i costerut, però tots els processos de descolonització ho són. I si som capaços de crear aliances el futur presentarà més garanties per a les classes populars.

La Intersindical fa força anys que enfilem l’agulla per cosir plegats, a cada centre de treball, la voluntat col·lectiva del sindicalisme com a eina social i de progrés imprescindible.

Us convidem, doncs, a enfilar també l’agulla, a recosir confiances i a establir col·lectivament un camí cap a l’alliberament nacional que sigui la llavor de la societat justa i lliure que anhelem.

Visca la classe treballadora!
Visca la terra!

La Intersindical,

Països Catalans,

11 de setembre de 2024.