Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Som testimonis, avui i no en un futur hipotètic, d’un qüestionament descarnat dels drets socials, dels serveis públics i dels impostos que els fan possibles. Un qüestionament que no només n’assenyala les suposades ineficiències, sinó que cerca el seu desmantellament i ens vol empènyer cap a una societat cada vegada més desigual, gairebé feudal, on imperi la llei del més fort.
Els serveis públics i una protecció social que financem entre totes i tots —i que permeten, per exemple, curar cada vegada més càncers o garantir unes pensions públiques que són el sosteniment de molta gent— són l’exemple d’uns drets que hem assolit lluitant i que alguns voldrien convertir en cendra.
Alhora, som testimonis de la negació del canvi climàtic i de l’intent de frenar les polítiques que han de reduir-ne els impactes. Tot plegat en nom d’un creixement que, massa sovint, només amaga els beneficis d’uns pocs. I també som testimonis de la deshumanització de les persones que arriben al nostre país, fugint de la misèria generada per un capitalisme extractiu que arrasa territoris, recursos i vides, o bé de les guerres que aquest mateix sistema alimenta.
Veiem, igualment, com es vulnera la dignitat de pobles sencers, com passa a Palestina o al Sudan, on la violència i la impunitat es cobren vides cada dia.
I, més a prop nostre, veiem com la llengua, l’ànima del nostre poble, es va afeblint en directe. Tant per les polítiques lingüicides dels estats que ens administren com la manca d’acció d’unes institucions pròpies que disposen d’espai per actuar però no sempre el fan servir amb la fermesa que caldria per garantir el present i el futur del català.
Un futur que necessita drets, igualtat i majories
El futur del país —plenament vinculat al futur de la nostra llengua i al benestar col·lectiu que qualsevol poble mereix— només pot construir-se des de projectes inclusius, majoritaris i basats en la garantia de drets, la igualtat d’oportunitats i l’equanimitat.
Cap opció excloent, cap proposta que pretengui recloure’s i “salvar” només una part de la societat a costa del conjunt, pot portar-nos a un futur millor. Les vies que defensen privilegis per a una minoria i neguen drets per a la majoria —alimentades per la por i l’odi— només poden portar-nos al caos, al patiment i a un futur més fosc i incert.
Sortir de l’atzucac: organització i esperança
Podem sortir d’aquest atzucac si partim d’una visió col·lectiva de país i som capaços de transmetre il·lusió i esperança. Necessitem propostes valentes que apostin per una nació construïda sobre els drets, on la democràcia vulgui dir realment benestar per a tothom i no només per a qui s’ho pot pagar.
Habitatge per tothom, salaris justos, transports dignes, un medi ambient protegit i una protecció social robusta: aquestes són les claus d’una societat cohesionada, democràtica i participativa. Són també les bases de qualsevol projecte sindical que es vulgui útil i transformador.
Sabem que les propostes que parteixen de la igualtat trobaran, com sempre, resistències. Les minories privilegiades han recorregut històricament a totes les formes de violència per mantenir els seus privilegis. No cal anar gaire lluny: la història del nostre país ho deixa clar, sigui el 1936 o el 2017.
Però també sabem que la humanitat avança quan s’organitza i lluita. Organitzar-se costa. Resistir costa. Construir esperança costa. Però és possible.
Creure en el futur
Vèncer l’individualisme, la por i la incertesa no és fàcil. Però és imprescindible si volem garantir que els nostres fills i filles puguin viure en un país i en un planeta una mica més dignes, més justos i més humans.
La força de la nostra societat, i del sindicalisme que la representa, rau en aquesta convicció: que només des dels drets, la solidaritat i la defensa col·lectiva podem construir un futur millor.
