Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

El que passa a Veneçuela no és només una qüestió de política internacional. És una finestra que ens permet entendre el món que s’està construint: un món on la impunitat dels més forts debilita les lleis, erosiona drets i posa en risc tant les condicions de vida de les classes populars com les aspiracions democràtiques de pobles com el català.

1. D’un món amb contrapoders a un món sense límits (1947–1980)

Després de la Segona Guerra Mundial, el món va viure un període relativament excepcional. Entre finals dels anys quaranta i inicis dels vuitanta, especialment als països occidentals, es va consolidar un model econòmic que —amb totes les seves contradiccions— va permetre nivells creixents de prosperitat, drets socials i estabilitat. Aquest equilibri no va sorgir del no-res: responia, en bona part, a l’existència de contrapoders.

La presència de l’URSS i del bloc socialista obligava el capitalisme occidental a contenir els seus excessos. L’Estat del benestar, la regulació financera, la fiscalitat progressiva o el reconeixement de drets laborals no eren concessions altruistes, sinó el resultat d’una correlació de forces determinada.

Aquest marc no era idíl·lic, però sí més previsible. Les lleis internacionals, les institucions multilaterals i una certa idea de límits compartits tenien, si més no, una funció dissuasiva.

2. La gran regressió: neoliberalisme, impunitat i llei del més fort

A partir dels anys vuitanta, aquest equilibri es trenca. La victòria de les tesis neoliberals, impulsades per figures com Margaret Thatcher i Ronald Reagan, suposa un canvi de paradigma profund: privatitzacions, desregulació financera, debilitament del moviment obrer i reducció deliberada del paper de l’Estat.

La caiguda de la Unió Soviètica elimina el principal contrapès global. A partir d’aquí, el capitalisme entra en una fase cada cop més agressiva, especulativa i extractiva. El dret internacional deixa de ser un límit real i passa a ser un instrument selectiu: s’aplica als febles i s’ignora sempre que contradiu els interessos dels poderosos.

L’atac a Veneçuela no és una anomalia, sinó una expressió coherent d’aquest ordre mundial: un sistema on països sencers poden ser assaltats, saquejats o violentats amb impunitat si ocupen una posició subordinada.

3. Del neoliberalisme al neofeixisme: un nou enemic dels drets col·lectius

Aquest neoliberalisme tardà muta en una forma nova de feixisme. Ja no cal el feixisme clàssic dels anys trenta, basat en grans mites nacionals i l’antisemitisme com a eix on descarregar la ira. Avui el focus principal se situa en les persones migrants, les refugiades i, en definitiva, en les persones empobrides.

El missatge és clar i profundament perillós: com que el planeta “no dona per a tothom”, només uns quants mereixen ser salvats. A Occident, això es tradueix en societats amb ciutadans de primera i de segona, amb drets i sense drets. A escala global, en una divisió entre països rics protegits i països pobres exposats a la violència estructural.

Els genocidis impunes, com el de Gaza o el del Sudan, no són excepcions, sinó advertiments del món que s’està consolidant on la força preval sobre la llei.

4. Com tot això impacta en la nostra vida quotidiana

Aquestes relacions globals desiguals no són ni abstractes ni llunyanes. No es queden a Veneçuela, ni a Gaza, ni al Sudan. Acaben filtrant-se —com una taca d’oli— en la nostra vida quotidiana, en la manera com es governa, com es fan les polítiques econòmiques i com es conceben els drets.

Quan s’instaura la impunitat a escala internacional, quan es normalitza que alguns Estats puguin vulnerar drets humans, sobiranies i lleis sense conseqüències, això no queda allà com si res. Genera un clima generalitzat on certes elits interioritzen que tot s’hi val. Si en algun lloc del món es poden bombardejar civils o saquejar recursos sense cap cost polític ni jurídic, aquí també es pot mirar cap a una altra banda. Fins i tot quan persones migrants passen setmanes sota un pont, sense aixopluc ni drets. La deshumanització no té fronteres i s’acaba exportant.

Aquesta mateixa lògica opera en el terreny econòmic. Quan un Estat o un bloc de poder s’apropia de manera il·legal dels recursos d’un altre —com el petroli— no només desposseeix un país concret, sinó que altera l’equilibri global. El control de recursos estratègics permet condicionar preus, especular i generar escassetat artificial. I això acaba impactant directament aquí: en l’encariment de l’energia, en l’augment dels costos de producció, en la pujada dels preus dels aliments i dels béns bàsics.

És un castell de cartes: l’espoli en un extrem del món es tradueix en inflació, precarietat i pèrdua de poder adquisitiu en l’altre. El rendisme, la financiarització de l’economia i la conversió de drets bàsics —com l’habitatge— en actius especulatius formen part del mateix sistema que permet el saqueig internacional. No són disfuncions, són part del mateix esquema.

Per això, el mateix sistema que avui agredeix Veneçuela és el que empobreix les classes treballadores aquí, erosiona drets, cronifica la inseguretat vital i fa cada cop més difícil projectar una vida digna. No són dues realitats separades: són dues cares d’un mateix ordre global.

5. Un risc directe per a Catalunya com a nació

Aquest nou escenari global també va directament en detriment dels interessos de Catalunya i els Països Catalans. Quan el dret internacional esdevé paper mullat, el dret d’autodeterminació queda completament desprotegit.

Si només impera la llei del més fort, les nacions sense Estat, com Catalunya, queden a mercè dels equilibris de poder i no dels principis democràtics. La normalització de la impunitat internacional és, també, una amenaça directa per a qualsevol aspiració col·lectiva de sobirania.

6. Esperança, consciència i oportunitat

Tot i això, res està escrit. La història demostra que la humanitat ha estat capaç de superar moments foscos. Les conquestes socials, nacionals i democràtiques no han arribat mai regalades.

Moments com aquest, per durs que siguin, poden esdevenir oportunitats: per prendre consciència, per organitzar-nos, per qüestionar les relacions de desigualtat, violència i destrucció ambiental que avui imperen.

La Intersindical som part d’aquesta constel·lació d’estrelles: gent organitzada que sap que només des de la lluita col·lectiva es poden defensar i guanyar drets en un món cada cop més desigual i governat per la llei del més fort.

Com deia Maria Mercè Marçal, “Desem la por, calcem-nos la sabata i obrim escletxes d’unitat diversa”. El futur no està determinat. Depèn, en bona mesura, de la nostra capacitat col·lectiva de no normalitzar l’inacceptable.