Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Ara que som a l’estiu més tòrrid de la nostra història, és un bon moment per entendre millor per què necessitem un sindicalisme realment transformador. Que confronti els qui imposen el desordre de la desigualtat i que pugui ser un contrapoder democràtic perquè, entre altres coses, no morim de calor a causa de la voracitat d’una minoria.

Sovint sentim a parlar d’aquests tres termes: sindicalisme de transformació, sindicalisme de confrontació i sindicalisme de contrapoder. Una sèrie de conceptes que ens poden generar confusió. Perquè el què volem, com ho fem i el que aspirem a ser són coses diferents.

T’ho expliquem.

Transformar: el perquè

El capitalisme necessita la desigualtat per reproduir-se. Aquesta és la premissa bàsica d’un sistema que consagra la injustícia social perquè els éssers humans, nascuts iguals, ens relacionem i vivim.

Per això és necessari transformar de cap a peus aquest sistema per assolir-ne un altre basat en la igualtat d’oportunitats, l’equanimitat i la justícia social. On les decisions polítiques es prenguin pel bé comú i no pels interessos privats d’una minoria que controla les nostres societats per mitjà del seu marc polític i social i, especialment, per mitjà del monopoli de la violència: el 2017 en va ser la prova.

La coerció de la violència i la repressió són necessaris perquè un dret com el d’autodeterminació quedi, de fet, fora de l’abast de les vies democràtiques.

Sense això, el seu sistema no podria perdurar.

L’horitzó que tenim com a organització sociopolítica és una societat més igualitària en un país lliure, on es reparteixi la riquesa, l’habitatge no sigui una mercaderia, la llengua catalana sigui la d’ús vehicular, tinguem uns transports públics eficients o que tota la diversitat de gènere i d’orientació sexual sigui igual en drets. I també, però sobretot, que el planeta i aquest país sigui habitable.

I això no és una aspiració abstracta: aquest estiu som testimonis de les conseqüències que significa continuar cremant combustibles fòssils després de dècades d’avisos de la comunitat científica.

Per això som un sindicat transformador.

Perquè és la diferència entre gestionar el present amb pedaços o construir el futur amb canvis reals.

Confrontar: el com

Per defensar els drets de la classe treballadora i conquerir-ne de nous des de la perspectiva del sindicalisme transformador, cal un mètode. Cal un model sindical que ho faci possible.

Als darrers 40 anys ha imperat al nostre país el model sindical estatal de ‘diàleg social i concertació’. Una forma de fer sindicalisme en ‘concert’ amb les patronals i les institucions.

Una fórmula que ha significat una pèrdua significativa de drets sociolaborals per mitjà de diverses reformes laborals i de les pensions i que, traslladat a la quotidianitat de la conflictivitat laboral, implica massa sovint acords que no resolen els problemes de fons dels treballadors i les treballadores. A les empreses públiques, en són exemples clars l’educació, els serveis socials o les bibliotecàries de Barcelona. A les empreses privades, ho és la gran quantitat d’acomiadaments col·lectius sense autorització administrativa.

És un mètode que podria ser legítim si assolís millores per la classe treballadora. Però ha basat la seva capacitat negociadora –principalment- en la representació sindical en lloc de la força de l’afiliació de les seccions sindicals als centres de treball.

Per entrar a negociar i arribar a acords amb garanties cal que darrere hi hagi la força de l’afiliació. Això vol dir seccions sindicals fortes i capacitat de mobilitzar-se; sigui per mitjà de la denúncia, per mitjà de la manifestació o per mitjà de la vaga.

No és incompatible amb els acords. Es pot confrontar i, després, signar. El que no es pot fer és signar abans d’haver confrontat.

Confrontar és, simplement, reconèixer que a l’empresa hi ha interessos contraposats entre qui treballa i qui dirigeix o n’és propietari. Per això la concertació sense força prèvia no és diàleg: és acceptar per avançat els límits que fixa l’altra part. La confrontació és el pas que falta abans de seure a la taula de negociació.

Per fer-ho possible cal que l’afiliació sigui activa als centres de treball, tingui consciència de classe i conegui l’entorn amb formació sindical i sociopolítica i, especialment, disposi d’una caixa de resistència per sostenir el conflicte.

Per això som un sindicat de confrontació.

Perquè és la diferència entre negociar amb o sense força.

Contrapoder: el què

La humanitat ha avançat, amb alts i baixos, per mitjà de pesos i contrapesos. El poder, en general, ha estat condicionat per contrapoders que han aparegut des de la base i han permès canvis i transformacions reals a favor de les classes populars. D’exemples n’hi ha moltíssims; els Remences, la Revolució francesa, la Revolució soviètica o la vaga de La Canadenca de les 8 hores, en són alguns dels que recordem més. Tots aquests esdeveniments han suposat un abans i un després en els drets i les condicions de vida de la majoria de la població.

Condicionar des de la base el marc polític, social i econòmic, en la mesura que sigui, vol dir ser un contrapoder.

Un contrapoder no cal que sigui una sola organització. Pot ser un moviment, una aliança d’organitzacions socials i polítiques o un bloc popular heterogeni. Però per arribar a ser-ho cal ser una força mesurable amb objectius transformadors, disposar d’estratègia i ser capaç de mobilitzar una part determinant de la classe treballadora.

Un sindicat pot ser contrapoder quan pot arribar a condicionar les relacions laborals i certes decisions socials i econòmiques. Els sindicats nacionals i de classe d’Euskal Herria i Galícia, majoritaris als seus respectius països, condicionen a l’alça el poder adquisitiu de la classe treballadora basca o, en el cas de Galícia, arriben a aturar la creació d’una planta paperera molt nociva pel medi ambient.

Aquest exemple no és menor perquè mostra que un contrapoder sindical no negocia només salaris, també pot aturar decisions que agreugen la crisi climàtica. És, precisament, el tipus de força que ens fa falta per no dependre de la voluntat d’una minoria que decideix sobre les nostres vides en funció dels seus balanços trimestrals.

La Intersindical, tot i haver crescut força en afiliació i representació, no tenim encara les dimensions ni el múscul de sindicats amb entorns similars al nostre, com poden ser els d’Euskal Herria i Galícia, però també els de Còrsega o el Quebec.

Compartim amb aquests sindicats un sindicalisme transformador i de confrontació, i aspirem, com ells, a esdevenir un contrapoder democràtic al nostre país. Però encara no ho som.

És necessari aclarir els tres nivells exposats.

Podríem dir que som sindicat de confrontació i prou, com ho són alguns sindicats corporatius sense una estratègia global transformadora i de contrapoder.

Podríem dir que som transformadors i prou perquè el paper ho aguanta tot, com fan els dos sindicats majoritaris estatals amb un mètode de concertació que acompanya el sistema.

I podríem dir que som contrapoder quan encara no ho som, i enganyar-nos a nosaltres mateixes.

Som un sindicat transformador, apliquem un model sindical de confrontació, i aspirem a ser contrapoder. Les tres coses són certes alhora, i cap no en substitueix les altres.

I això es construeix afiliada a afiliada, secció a secció, centre de treball a centre de treball. Aquest és el camí. I és clar que podem.

Perquè aquest estiu tòrrid no serà l’últim. I la pregunta és si hi arribarem amb prou força sindical per condicionar-lo, o només per patir-lo.