Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

La precarietat juvenil no és només una qüestió de salaris baixos o temporalitat. És qüestió de condicions de vida dignes i, cada vegada més, és també una qüestió de valors col·lectius.

La generació més pobra

Les condicions de vida dels joves a Catalunya han anat empitjorant les darreres dècades. És habitual veure com treballadors i treballadores més grans que es jubilen amb salaris més o menys dignes, són substituïts per treballadors i treballadores joves amb salaris significativament més baixos.

Uns sous que, en molts casos, se situen a prop del salari mínim estatal de 1200 euros i escaig i on gairebé la meitat són contractacions temporals o inestables, encara que ara vulguin dir-ne fixos discontinus per amagar aquesta realitat.

No podem oblidar el cost de l’habitatge que ha esdevingut una llosa immensa per construir projectes de vida estables amb lloguers que s’acosten als 1200 euros mensuals i que en molts casos s’apropen al total dels ingressos salarials.

La precarietat no és només laboral: és vital.

Menys estabilitat i menys organització sindical

Els canvis laborals constants, els sous baixos, l’habitatge complicadíssim i individualisme rampant tenen conseqüències directes en l’estabilitat i la construcció de vincles comunitaris. Això afecta la capacitat d’organitzar-se sindicalment o participar del teixit social del país.

És la conseqüència d’un model econòmic que, en les darreres dècades, ha transferit cada cop més rendes del treball al capital.

Un model que s’ha intensificat amb la irrupció de l’extrema dreta i noves formes de control econòmic i tecnològic.

El sindicalisme del segle XXI

Però no només per això. El sindicalisme del segle XXI no està aconseguint esdevenir una eina útil per a molts joves que viuen en la precarietat permanent. Si es prenen les dades d’afiliació declarada pels sindicats a Catalunya, amb uns 300.000 afiliats i afiliades i una població activa de 4 milions, la xifra d’afiliació difícilment arriba al 8%. I encara menys en el cas dels joves, on l’afiliació no s’acosta ni al 5%.

No és una qüestió de desinterès. És una qüestió estructural. El sindicalisme no està esdevenint una eina útil per als treballadors i les treballadores joves. El sindicalisme de concertació, a més, no ha aconseguit guanys significatius les darreres dècades. Al contrari, la reculada ha estat important amb la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva.

Les reformes laborals i de les pensions dels diferents governs espanyols, amb l’aval dels sindicats majoritaris, en són la prova més evident; les indemnitzacions per acomiadament són la meitat de fa 40 anys i s’han més que doblat els anys de cotització per gaudir d’una pensió digna.

I en el cas dels joves, amb una precarietat ja de per sí estructural, n’ha multiplicat els efectes negatius amb la pèrdua d’expectatives davant d’un futur incert.

Una classe treballadora desorganitzada és una classe treballadora més feble.

Els reptes d’un futur compartit

Això planteja una sèrie de reptes que tenen a veure en la creació de valors comunitaris i col·lectius. Tenir consciència de classe té un impacte directe en concebre que allò personal és allò col·lectiu. I allò col·lectiu implica el benestar de tota la comunitat.

El benestar no és la immediatesa del plaer efímer. El benestar són bones condicions de vida, és igualtat entre homes i dones, és entendre que ningú migra per gust i que tots els treballadors, vinguin d’on vinguin, som companys i companyes.

I també implica entendre que la catalanofòbia i el nou feixisme identitari nostrat s’estenen. I ho fan tensant el país per fragmentar-lo.

Hem vist com la deriva individualista i la poca organització entre els joves del sindicalisme, implica el creixement de valors reaccionaris, anti-feministes, racistes o catalanòfobs. El 60% dels nois joves creuen que el feminisme ‘ha anat massa lluny’, una part significativa mostra actituds més negatives envers la immigració i es troben 20 punts per sota que la resta de la societat pel que fa a valors democràtics.

Mentre, ha augmentat en un 650% els casos de discriminacions lingüístiques per parlar català en la darrera dècada. I tot apunta que no són fenòmens separats, sinó part d’una mateixa realitat degut a la descomposició de vincles col·lectius en un context de precarietat.

En aquest buit, creixen els discursos de l’odi. Discursos que no apel·len a la solidaritat sinó a la competència, que no construeixen comunitat sinó que la fragmenten. Quan no hi ha consciència de classe, els discursos de l’odi tenen més facilitat d’ocupar l’espai.

En aquest context, la precarietat vital i la imposició del castellà com un deure -recordem que el català és només un dret- esdevenen dos factors de segregació i fragmentació de la societat. I per tant, només unes bones condicions de vida amb el català com a llengua vehicular són claus per garantir una societat socialment cohesionada i sense guetos.

Mesures efectives

Davant d’aquesta alarmant situació es poden prendre mesures que dignifiquin la vida dels i les joves, posant els drets de tothom per davant dels beneficis d’uns pocs. Això requereix d’un contrapoder popular real i arrelat que faci virar el rumb de les decisions marc que afecten tant els joves com el conjunt de la societat. Perquè nomes una societat més equànime es pot deslliurar de les polítiques antisocials i del feixisme.

L’emergència salarial, habitacional i lingüística requereix de tres mesures urgents:

• Un salari mínim català de 1500 euros per garantir unes mínimes condicions de vida pel jovent del país. Una mesura que l’Estat espanyol nega contínuament, amb el malaurat suport dels sindicats majoritaris estatals.
• Una regulació estricta en matèria d’habitatge i que tregui de les mans de l’especulació el que és un dret fonamental. Cal més parc públic, regulació de preus i la fi de les SOCIMI’s com a eina que ha permès la massiva entrada de fons voltors al nostre país.
• Formació en català dins l’horari laboral amb la implicació de les empreses i de l’administració per fer-ho possible. Sense una legislació que posi al mateix nivell de drets i deures el català i el castellà calen mesures valentes perquè el català sigui llengua vehicular als centres laborals. I això també implica mesures efectives perquè el català sigui la llengua principal als centres de treball.

Si volem una societat cohesionada, amb drets i amb capacitat de decidir, no podem separar les condicions laborals de la realitat social i lingüística. Defensar la llengua, el feminisme o la convivència també és garantir condicions materials dignes.

Perquè, al final, no hi haurà ni sindicalisme fort ni país cohesionat si una part creixent de la classe treballadora -la més jove- viu desvinculada, precària i sense horitzó.