Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Un repàs crític d’un 2025 marcat pel creixement global de l’extrema dreta, la desinformació i la vulneració de drets, i de com aquest patró s’expressa també als Països Catalans. Una mirada que reivindica la memòria i el sindicalisme com a eines democràtiques imprescindibles per orientar el present.

A l’estació de metro de Saldanha, a Lisboa, un mural al costat de les escales mecàniques diu: “Els ulls de la nostra memòria hi veuen millor que els nostres.”
Una frase aparentment senzilla, però especialment útil en uns temps en què la realitat es distorsiona deliberadament, el passat es manipula i es construeixen relats que ens fan dubtar fins i tot d’allò que, fins fa poc, consideràvem inqüestionable.

En aquest escenari, la memòria —la personal i la col·lectiva— és més que un record i esdevé un acte de defensa democràtica.

Manipular el passat per governar el present

En els darrers anys hem vist proliferar influenciadors, opinadors i creadors de contingut que presenten el franquisme com una època de prosperitat i progrés. Ho fan sustentant-se en afirmacions falses, presentades com a veritats, amb un objectiu clar que no és altre que legitimar la figura d’un dictador responsable d’un cop d’estat, d’una guerra devastadora i d’una repressió sistemàtica que va causar desenes de milers de morts, desaparicions i exilis.

Aquests discursos neguen o minimitzen la prohibició de la llengua catalana, l’enfonsament dels salaris —que no es van recuperar fins a finals dels cinquanta—, la censura, la manca de llibertats i la misèria que va acompanyar la postguerra. No són errors innocents i responen a un projecte polític clarament orientat a reescriure la història.

Aquesta operació té conseqüències profundes. El propòsit de falsejar el passat és blanquejar el feixisme perquè pugui optar al poder sense que les seves arrels, interessos i conseqüències resultin evidents. Unes opcions polítiques que defensen un estil de govern repressiu i un model econòmic que perpetua els privilegis de les elits en una societat que accepti la desigualtat, la por i la uniformitat com a norma.

2025: un any que confirma una tendència inquietant

El 2025 no ha estat una excepció. De fet, n’ha estat una acceleració.
Arreu del món, assistim al creixement de moviments que reprodueixen mecàniques clàssiques del feixisme del segle XX, però reenvasades en formats adaptats a l’era digital.

Es busca un enemic intern que, on abans eren els jueus, avui ho són les persones migrades, els catalanoparlants, les dones que reivindiquen drets o les comunitats LGTBI.

Se simplifica de manera extrema la realitat explicant problemes complexos amb frases de cinc paraules.

S’incentiva la desinformació massiva i l’ús polític de la postveritat, amplificats per xarxes socials dominades per algoritmes que premiem la ràbia i la polarització.

Es normalitzen en espais polítics i mediàtics l’antifeminisme, la xenofòbia i el supremacisme lingüístic. Tot plegat forma part d’un mateix mosaic.

La continuació del genocidi contra el poble palestí, les guerres que condemnen poblacions senceres com a Ucraïna o el Sudan, o l’amenaça d’una intervenció militar contra Veneçuela, són exemples del retrocés global en drets humans.

A Europa, Itàlia externalitza camps de detenció de migrants, Hongria redueix dràsticament els impostos a les grans empreses i a l’Argentina es desmantella el fràgil sistema de protecció social.

Als Països Catalans, l’ofensiva contra la llengua catalana és transversal. A les Illes Balears i al País Valencià, amb l’eliminació del minso suport institucional i el foment de l’apartheid lingüístic contra les persones que parlen català. Al Principat, amb la persecució judicial de la immersió i la deixadesa de moltes institucions. El patró és el mateix: minoritzar encara més la llengua catalana.

A Catalunya, partits com Aliança Catalana difonen falsedats com que el sistema de pensions és una “estafa piramidal” i assenyalen les persones migrades com a responsables del seu col·lapse, alimentant la por i la restricció de drets que acaben assumint altres formacions polítiques.

Fins i tot davant fenòmens climàtics extrems com la DANA al País Valencià, s’alimenta el negacionisme climàtic, mentre la negligència institucional privatitzadora mostra que les morts les posa sempre la classe treballadora.

Tot plegat conforma un patró global de deshumanització, desprotecció social i promoció institucional de l’odi.

La deshumanització com a estratègia global

Una de les característiques principals del nou autoritarisme és la deshumanització. Sense aquesta eina, seria impossible justificar guerres, discriminacions o retallades de drets.

Ho hem vist en conflictes internacionals on la vida humana sembla tenir un valor relatiu, com a Palestina o el Sudan. Ho veiem en discursos que normalitzen el menyspreu cap a persones migrades o que parlen de “substitució demogràfica” —una teoria conspirativa d’origen nazi que ha servit per justificar les pitjors calamitats. Ho veiem també en declaracions de responsables polítics que utilitzen el llenguatge de l’odi contra catalans, dones, persones LGTBI o comunitats lingüístiques minoritzades.

Quan es deshumanitza algú, és més fàcil justificar la vulneració dels seus drets. Un camí que porta indefectiblement cap a un escenari de més pobresa i menys llibertat.

El paper de la llengua i la cultura en la resistència democràtica

La nostra llengua és una comunitat que acull i que suma. Les persones que s’hi incorporen —vinguin d’on vinguin i creguin el que creguin— enriqueixen el nostre poble i en formen part plena.

Per això és tan greu i tan perillós el discurs que assenyala les persones musulmanes parlant de “substitució”, o el que criminalitza els catalanoparlants normalitzant la imposició del castellà. No és només racisme o catalanofòbia: és la preparació mental de la societat per acceptar la discriminació.

Com deia Montserrat Roig, “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. El país que volem és divers, inclusiu i solidari, i la llengua n’ha de ser una eina perquè tothom hi tingui un lloc.

L’amenaça de l’extrema dreta als drets laborals

En aquest context, els sindicats tenim una responsabilitat doble. D’una banda, sabem que les desigualtats econòmiques i la precarietat són terrenys fèrtils per al populisme autoritari. Quan la gent viu amb por pel futur, disposada a acceptar qualsevol solució ràpida o qualsevol culpable, l’extrema dreta troba via lliure.

De l’altra, la història ens mostra que els moviments feixistes sempre han atacat el moviment obrer. Sempre, sense excepció. Han perseguit sindicats, han prohibit vagues, han eliminat drets laborals i han posat la repressió de l’Estat al servei d’una minoria privilegiada.

Per això, defensar els drets socials i laborals avui no és només una lluita econòmica,  és una lluita democràtica.

Assolir un salari mínim adequat al nostre context social i econòmic, poder determinar la reducció de la jornada laboral, disposar d’un sistema de transports públics digne, habitatge per tothom -com a dret i no com a mercaderia- o unes pensions públiques on no haguem de treballar més per menys, són els eixos de la lluita democràtica al nostre país.

Mirar amb els ulls de la memòria

Si avui ens volen entelar la vista amb la boira de les mentides, és per dificultar-nos veure allò que la memòria col·lectiva ja ha après; que la por i l’odi mai porten a societats més lliures, més justes o més pròsperes.

Aprendre del passat no és quedar-s’hi ancorat, és construir un futur millor. Un futur que ha de ser de tothom, perquè totes les persones naixem iguals. I perquè, com deia el mural de Lisboa, la memòria hi veu millor que nosaltres, però només si la mantenim viva, crítica i compartida.

El sindicalisme del segle XXI ha de ser el de la conquesta de drets. Confrontant quan calgui, perquè sabem que la concertació no ens ha dut res més que la pèrdua de drets. I això és, també, la llavor de la frustració que alimenta el feixisme.